Un procés il·liberal

La legalitat no és una condició suficient. És a dir, no n'hi ha prou que el procés sigui legal perquè sigui democràtic. Però és una condició necessària. Per molts arguments i excuses que s'inventin, si no és legal, no és democràtic.

Entre els arguments i excuses hi ha la idea que la llei és una cotilla, emparada en la mala traducció de rule of law com imperi de la llei, que denota una imposició. Una traducció millor és regla de joc, que permet governar-nos, no segons el caprici dels éssers humans, sinó segons el criteri construït col·lectivament, és a dir, un govern de les lleis i no un govern dels homes. La regla de joc, el dret, obliga però també protegeix a tothom.

Aquest procés, qualsevol procés democràtic, exigeix garanties, que és el que la llei proporciona. És a dir, separació de poders entre qui fa la llei, qui l’aplica i qui fa d’àrbitre sobre les seves interpretacions; protecció de les llibertats fonamentals: els que es creguin afectats per aquest procés podran recórrer davant dels tribunals i reivindicar els seus drets; i, finalment, transparència i control de l'opinió pública a través d'uns mitjans de comunicació que no depenguin del govern i tinguin la llibertat efectiva per a la crítica i la denúncia.

Fins al 27-S, el procés independentista circulava per camins a grans trets assimilables a la democràcia liberal. Els seus dirigents buscaven una majoria social i parlamentària que els permetés convocar peremptòriament una consulta, el 2014 primer, després el 2016 o 2017, no en el mitjà i llarg termini.

El resultat està a la vista: Artur Mas, en les tres ocasions (25N, 9N i 21S) en què ha intentat construir aquesta majoria que li permetés almenys negociar en posició de força amb el govern espanyol, ha obtingut un resultat realment notable però obertament insuficient. Tot i que no hi ha majoria independentista per a la imposició unilateral ni tan sols d'una consulta sobre el futur de Catalunya, de les tres votacions també es dedueix que no hi haurà manera de governar Espanya raonablement sense tenir en compte la força electoral i social de l'independentisme.

Artur Mas no ha volgut rectificar ni acabar el procés i encara menys ho vol el seu successor, Carles Puigdemont, designat per imposició de la CUP i atrapat en la síndrome d'una certa emulació. Si el moderat va burlar l'Estat el 9N, què no haurà de fer l‘‘indepe’ de tota la vida?

D'aquí ve la deriva il·liberal del procés. Il·liberal, si. És democràcia, perquè hi ha urnes i hi ha majoria, però és il·liberal, com a Hongria i Polònia, perquè la regla de joc ja no és de tots sinó de qui imposa aquesta majoria insuficient. La divisió de poders, les llibertats fonamentals, el sistema de garanties i controls, la transparència i el paper dels mitjans de comunicació, tot desapareix engolit per la voluntat popular, el poble sagrat que atropella a través de les urnes els qui s'interposen entre el seu desig i el seu destí.

El moment il·liberal del procés encara no ha culminat, tot i que ja trobem alguns episodis destacats en els incompliments de la regla del joc assenyalats pels lletrats del Parlament, pel Consell de Garanties Estatutàries i, naturalment, per l'àrbitre suprem, es vulgui o no, que és el Tribunal Constitucional.

La llei de transitorietat promet convertir-se en el cim de la vulneració de la democràcia liberal. Si són veritat les insinuacions i filtracions d'uns i d’altres, la llei tindrà dues parts. Una, construïda com una mena de miniconstitució anticipada, que només entraria en vigor en cas que la independència sortís vencedora en el referèndum que es pretén organitzar; i una altra, que autoritzaria el govern perquè organitzés aquest referèndum, sostraient-lo de la legalitat constitucional espanyola. Aquesta última part és la que ha de preocupar els funcionaris i, en realitat, tots els ciutadans perquè significaria la suspensió de les llibertats i drets fonamentals i de la vigència de l'Estat de dret entre el període que s'obre amb la convocatòria del referèndum i l'entrada en vigor de la nova legalitat.

Tots hem d'obeir les lleis, és clar. Les actuals, emanades de la Constitució espanyola, i les hipotètiques d'una Constitució catalana que no existeix ni sabem si existirà. Les notícies que ens arriben de l'opaca llei de transitorietat ens diuen que hi haurà un moment fàctic, sense llei, en què s'intentarà imposar les ordres de la majoria insuficient als funcionaris i als ciutadans. Si algú considera vulnerats els seus drets i llibertats fonamentals i no obté protecció de l'inexistent Estat de dret català, que encara no haurà nascut, no tindrà més remei que acudir a l'únic Estat de dret que tindrà a mà, que és l'espanyol; no hi ha cap altre.

I si el Constitucional intervingués per anul·lar aquesta estranya llei de transitorietat, no seria per impedir l'exercici del dret de vot, sinó per evitar que se suspenguessin les llibertats fonamentals per part dels que intentin crear un règim de democràcia il·liberal o de facto a partir d'una majoria parlamentària que no els permet ni tan sols modificar la llei electoral catalana.