La batalla de l’aigua

Terrassa serà l’epicentre de la batalla de l’aigua, el moviment remunicipalitzador que, ineluctable com una marea, va arribant a tot arreu. Terrassa té un punt de laboratori. No és una ciutat estrictament metropolitana i té la mida justa per establir un precedent. I té història, un element important en aquest debat. En efecte, el 1842 es va crear una empresa —diuen que la més antiga que consta viva en el registre— per assegurar la provisió d’aigua a l’emergent indústria tèxtil. De fet, la creixent necessitat d’higiene domiciliària i la voracitat de la indústria van despertar aquest tipus d’empreses a la segona meitat del segle XIX. A tot arreu. Moltes d’aquestes empreses ràpidament van esdevenir multinacionals, perquè les inversions eren massa grans per la capacitat local. Empreses belgues o franceses o suïsses es van fer amb la gestió de l’aigua a través de la marca local, també a Barcelona, on el procés, que es va multiplicar amb la construcció de l’Eixample, va ser similar.

Sigui Mina de Terrassa o la Sociedad General de Aguas de Barcelona, aquestes empreses van haver de fer una inversió ingent. La distribució de l’aigua no era fàcil. Barcelona i els seus voltants estan plens d’aqüeductes —des del romà— o “cases de l’aigua”, on motors i grans rodes fascinants activaven la circulació del líquid. Un líquid que no venia dels depauperats pous de la capital sinó dels rius que l’envolten, primer el Besòs des de Montcada, després el Llobregat i més tard el Ter, fins avui. Així, les empreses responsables de la gestió van anar generant un patrimoni espectacular, en part esdevingut museu i en part encara operatiu. Aquest és un plat de la balança; l’altre, pura lògica, és que una empresa privada cerca el benefici i no deixa de ser una anomalia ètica fer negoci amb un dret fonamental com és rebre aigua a casa. És clar que millor no mirar cap a la pública empresa del Canal de Isabel II, a Madrid.

El cas és que l’onada de remunicipalització —un terme ambigu perquè el servei no ha estat mai municipal— ha anat avançant, de la mà de plataformes com ara l’Aigua és Vida, present a la gestió de molts ajuntaments, o propera. Però també ciutats com París o Berlín han fet el pas, amb el resultat d’una certa rebaixa en el rebut domèstic. Era lògic que Barcelona comencés a moure carpetes per sumar-s’hi, de moment de manera retòrica. També és cert que, si es mira de prop la gestió del cicle de l’aigua, des de la captació fins a la distribució, en mans de dues empreses diferents, hi ha tants concursos fallits i privatitzacions aberrants que és per esborrar la pissarra i començar de nou. Total, que així com l’Ajuntament de Terrassa ha de batallar amb Mina, ja extingida la concessió, Barcelona ho farà amb rivals poderosos. En aquest moment, mal privatitzada Aigües del Ter-Llobregat, la segona fase de la gestió la té una empresa mixta, en la que l’Àrea Metropolitana té el 15% del capital.

No és pas banal que la distribució de l’aigua sigui metropolitana. Vol dir que les decisions del ple de Barcelona afectaran 22 municipis més, més petits, que tenen molt poques ganes de canviar el servei, que els resulta eficaç. Però Barcelona tendeix sempre a una actitud de madrastra que decideix per tothom, sense més. El cas és que Barcelona no en té competències, no és seu l’àmbit de decisió. I després hi ha tres problemes: absorbir els treballadors de l’empresa, aliens a qualsevol municipi, sabent que incorporar personal a una nòmina municipal és una càrrega per al pressupost, a més a més d’estar vetat per la llei espanyola. Dos, quedar-se les infraestructures generades, que no són poca cosa (Mina reclama 60 milions de compensació) ni es poden donar per amortitzades; i tres, encarar les inversions, que tampoc són menors.

Al marge del valor ètic del servei públic, no sempre aquesta solució és la més eficient o la més oportuna. És obvi que aquest tema està impulsat per una enorme càrrega política i que serà un altre dels assumptes simbòlics que es plantejaran aquests mesos. Però no serà ràpid, ni serà fàcil —l’Àrea Metropolitana no està exactament per la feina—, ni segurament serà en aquest mandat. A vegades les batalles es plantegen pel valor de les paraules i no per la solució de problemes concrets.