La legalització com a derrota

Fa poc més d’un parell de setmanes que es van commemorar els 40 anys de la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Tal legalització va ser una peça clau per donar credibilitat a la transició política, per convèncer els espanyols i el món que el procés cap a la democràcia anava de debò. Al seu torn, potser va ser el moment de la transició més compromès, el que més rebuig va deslligar entre els membres del vell règim més resistents al canvi. Vist des d’avui, aquest rebuig no sembla gaire intel·ligent: l’aparentment poderós PCE va ser derrotat a les urnes un parell de mesos després, en les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny del 1977.

En aquestes eleccions es jugaven simultàniament, com a mínim, tres partides. Primera, qui seria el triomfador absolut, capaç de formar govern. Segona, quin partit escollirien els espanyols com a representant de la dreta, seria la UCD de Suárez o l’AP de Fraga? Tercera, qui seria el representant de l’esquerra, el PSOE de Felipe o el PCE de Carrillo? El triomfador absolut va ser UCD (165 diputats), que també va resultar ser el partit hegemònic de la dreta; el guanyador a l’esquerra va ser el PSOE (118 diputats). Els perdedors van ser AP i el PCE (16 i 20 diputats, respectivament). Diferències contundents i significatives.

És evident que els ciutadans van optar pel bipartidisme i la moderació: dos partits hegemònics, un a la dreta i un altre a l’esquerra, tots dos en confluència cap al centre. Es van excloure els extrems o, en tot cas, allò que una majoria d’electors consideraven com a extrems. Perquè el PCE havia demostrat amplament que no era un partit extremista ni estava situat gaire més a l’esquerra que el PSOE, encara que estava pres d’un estigma, una maledicció que el perseguia i no podia eludir encara que fos injusta: ser un partit comunista semblant al de l’URSS. I encara que tampoc això era cert, una gran majoria d’espanyols així ho van considerar i, encara sentint-se d’esquerra, van votar el PSOE. La diferència entre socialistes i comunistes va ser enorme i aquesta diferència va marcar el futur del PCE: aixecar el vol ja li va resultar impossible.

Des del 1956, quan va adoptar la “política de reconciliació nacional”, els comunistes van contribuir decisivament a afeblir el franquisme i, després de la mort del dictador, van maniobrar amb intel·ligència per aconseguir una entesa entre les forces democràtiques. Però de res li van servir aquests antecedents: va perdre, i el greu és que va perdre davant el PSOE. A partir de llavors l’esquerra a Espanya va ser liderada pel partit que dirigia Felipe González. Després de les eleccions del 1982, el paper polític del PCE va passar a ser irrisori.

En definitiva, els dies de glòria i esperança del PCE legalitzat van durar poc, des del 9 d’abril fins al 15 de juny del 1977, poc més de dos mesos. Des dels anys seixanta, almenys, alguns apostem per un socialisme a la italiana, és a dir, per una democràcia parlamentària en la qual el gran partit de l’esquerra fos de tradició comunista, com a Itàlia el PCI, i no socialdemòcrata, com a Alemanya, França o la Gran Bretanya. Un partit que imposés la seva hegemonia, abans cultural que política, a través de les institucions democràtiques, el gran referent de les quals no fos Lenin però tampoc Willy Brandt sinó Gramsci (encara que no en la tergiversada interpretació de Laclau, Mouffe i Errejón).

Però després de la legalització, no va poder ser. A més de la por a la idea del comunisme rus i al record de la Guerra Civil, el gruix de la direcció del PCE havia passat els anys de dictadura a l’estranger, desconeixia, per tant, la realitat social espanyola i, en la seva majoria, eren uns ineptes polítics, uns funcionaris de partit, fidels a Carrillo però amb escassos coneixements. No, allò no era el PCI, ni Carrillo era Togliatti. El PCE va dur a terme una oposició molt intel·ligent i eficaç durant la dictadura però la seva mítica força es va esvair en abandonar la clandestinitat, en mostrar-se tal com era.

La legalització va ser una victòria de la democràcia però el començament de la derrota. Si no hagués estat legalitzat, el mite comunista seguiria indemne, la democràcia espanyola seria imperfecta i el PSOE un partit que es va apropiar de vots comunistes que no podien expressar-se. En el fons, la legalització va legitimar el PSOE, que el 1982 va guanyar netament i per golejada.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.