Elits polítiques irresponsables

Cal donar algunes voltes més a l’actual desacord per aconseguir noves claus interpretatives que siguin útils. Una potser permet entendre la crisi sobiranista catalana com la ruptura d’un pacte entre dues elits polítiques territorialitzades, representants de realitats econòmiques i socials diferents, més diferenciables que diferenciades, sobre el que s’havia construït l’estabilitat del sistema democràtic i constitucional des del 1977.

Perquè la democràcia arribés a Espanya i el país s’incorporés plenament a la normalitat europea i internacional era imprescindible un pacte entre les elits de Barcelona i de Madrid, que havia de significar, sense cap mena de dubte, la recuperació de l’autonomia que va liquidar Franco amb la derrota de la República en la guerra civil. Com la legalització del Partit Comunista, la institució que representava l’autonomia catalana, la Generalitat, es va convertir en una altra pedra de toc de la democràcia.

Per traduir-ho en termes dels sempre inexactes subjectes essencials, Catalunya necessitava Espanya per tornar a existir políticament i Espanya necessitava Catalunya per ser reconeguda per Europa i el món com un Estat democràtic, desinfectat del passat dictatorial i de les amistats amb Hitler i Mussolini.

Això va ser fa molt de temps. La memòria es perd entre el treball precís dels historiadors i la llegenda treballada retrospectivament per uns i altres per argumentar en les baralles polítiques contemporànies sobre la revisió de la Transició. La realitat és que hi va haver un pacte més o menys explícit —en alguns moments summament explícit, amb fotos molt expressives com la de l’acord Majestic entre Pujol i Aznar el 1996— que va començar a esfilagarsar-se almenys a partir del 2000, quan el PP va obtenir la majoria absoluta; encara que no va completar el seu deteriorament, la ruptura, fins al 2012, quan Artur Mas va convocar eleccions anticipades per començar el procés, després de dos anys de retallades i de rigor pressupostari en aliança i acord encara amb el PP.

Tot havia canviat, entre el 1977, moment d’intensa sinergia entre Catalunya i Espanya, i la primera dècada del segle XXI, quan Pasqual Maragall va llançar una advertència, llavors escassament compresa, sobre la marxa que portava la capital d’Espanya, convertida en la comunitat més pròspera i dinàmica de les autonomies inventades en la Transició, de la mà d’un PP que governava tots els nivells de les administracions madrilenyes i estava disposada a llançar la resta per convertir la metròpolis manxega al nus i centre radial espanyol. Madrid se’n va, va escriure en el seu cèlebre article a El PAÍS (27 de febrer del 2001). “Si Madrid se’n va sol, pot ser que un dia es trobi que els altres anem tots junts per una altra banda”, advertia l’article.

El pacte entre les elits de Madrid i Barcelona que va permetre la Transició està en ruïnes. Ningú no el vol recuperar just en el moment més perillós de la història d’Europa des del 1945

Les paraules de Maragall traduïen una realitat de fons històricament nova. Espanya, l’Espanya del PP, ja no necessitava Catalunya. Es podia organitzar sense comptar-hi. Madrid havia superat àmpliament Barcelona en tot, capitalitat econòmica inclosa, malgrat fins i tot l’èxit dels Jocs Olímpics. De manera que a Catalunya, segons la visió del neocentralisme autonòmic del PP, no li quedaria més remei que acomodar-se a la nova situació, com una comunitat autònoma més entre les altres 17, i acceptar silenciosament la pèrdua de singularitat efectiva i la decadència. Qui havia fet el diagnòstic també va propugnar la medicina: l’Estatut del 2006; tot i que el remei va ser pitjor que la malaltia, sobretot perquè el PP no s’hi va avenir i no hi va haver ni visió ni paciència en l’altra part per mantenir-lo o apropar-lo en el nou consens que van ratificar els catalans en referèndum.

La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut va rubricar aquesta visió espanyola que se sent còmoda al món i en la democràcia sense necessitat que Catalunya l’acompanyi. Traduït: les elits antany sòcies i amigues ara es declaraven adversàries i disposades a lliurar la guerra; una guerra política, cultural i geoeconòmica, com correspon a la nostra època, però compte, sense descartar que a l’última cantonada d’aquests enfrontaments puguin aparèixer els punyals de la violència civil, com ja ha passat en altres moments de la nostra història.

Hi ha unes elits catalanes, poderoses, adinerades, modernes i cosmopolites, amb ressorts econòmics i institucionals certs i seriosos, que ja no volen saber res de les elits espanyoles. Catalunya se’n va, després que Madrid, Espanya, també se n’anés. Els separatistes sempre són els altres: vist des de Catalunya, són les egoistes elits madrilenyes les que se’n van anar primer; des de Madrid, són les elits catalanes deslleials, convençudes que la seva vida serà més confortable en el món global, que aprofiten la crisi financera per fugir de la crema.

Quan tot va començar a fer-se malbé ningú no va tenir en compte la profunditat de la crisi. Que no es resoldria en tres anys. Ni en cinc, ni en set. La crisi no és un cicle depressiu, sinó que és l’època. Sense tenir en compte, tampoc, que la corrupció, la mateixa corrupció devastadora, idèntica fins i tot en els bacteris corruptes, corroïa totes les elits polítiques, unes i altres, catalanes i espanyoles. I sense comptar, especialment, que tanta fanfarroneria de tots els que se n’anaven cap a un costat i dels que responien anant-se’n cap a l’altre era només l’alegre expressió d’una època que no tornarà mai més, en la qual la bombolla especulativa i corrupta enterbolia el judici de molts dirigents, líders socials i mediàtics i també empresaris i financers.

El mal ja està fet. L’enemistat civil instal·lada entre les elits que antany pactaven també: és a dir, entre Catalunya i Espanya. La part de la globalització encara no avariada permet a uns i altres fer-se la il·lusió que poden continuar prescindint de les sinergies comunes que tan bons rendiments van donar en la Transició. Però la dura realitat que en algun moment hauran d’afrontar les nostres elits polítiques és que governar Espanya sense Catalunya i governar Catalunya sense Espanya és la manera més ràpida i fàcil de tenir menys Espanya i menys Catalunya o, fins i tot, si situem la reflexió al límit de la capacitat de disrupció que té la nostra època, d’abocar-nos a la destrucció d’Espanya i de Catalunya tal com les hem conegut en els últims 40 anys, en pau, democràcia, estabilitat i prosperitat.

Si el 1977 les elits polítiques van acordar com avançar cap a la democràcia i cap a Europa, ara, en el moment probablement més perillós de la història d’Europa des del 1945, amb les seves ideologies desarborades, les institucions esquerdades, la confiança pública sota mínim i el prestigi corroït per la corrupció, han acordat que preferien continuar retrocedint i fent-se mal mútuament. I això és el que estan fent uns i altres amb el seu tossut immobilisme i la inquietant incapacitat ni tan sols per esbossar una rectificació, que vol dir començar a parlar i a dialogar honestament.