Una història d’estibadors, patrons i màfia marsellesa

Julián García, qui va ser durant dues dècades líder de la Coordinadora Estatal de Treballador del Mar (CETM), explica amb detall un pla del qual no hi ha proves, només la seva paraula i la dels seus companys d'aleshores. García és avui president del Club Natació Atlètic Barceloneta. Entorn una taula de la cafeteria del club, amb l'enrenou dels esmorzars i el soroll de la platja com a banda sonora, García recorda la vaga portuària més llarga que ha sofert Espanya: un any i mig de conflicte, entre el 1980 i el 1982, en especial Barcelona. El conflicte va ser un mirall de la Transició. Les quatre grans companyies del Port afectades van haver de readmetre 170 empleats acomiadats. Els estibadors es van manifestar com una pinya, es van enfrontar a esquirols arribats d'altres llocs d'Espanya i van organitzar una caixa de resistència per mantenir les famílies de tots. “Per a les empeses va ser un impacte molt fort perquè no entenien com, amb el més delicat, que eren els diners, no ens van debilitar”, va explicar el 2012 a TVE l'estibador Miquel Vicente. La impossibilitat de desmobilitzar la vaga va fer que la patronal es plantegés recórrer als assassinats, segons García.

El primer testimoni públic d'allò va ser publicat el 2016 per Arturo San Agustín al llibre En mi barrio no había chivatos. Tinín, membre del comitè d'empresa, va descobrir en una terrassa de Les Rambles a diversos representants de les companyies que patien la vaga. Xerraven amb uns francesos. Va asseure's a prop d'ells, sense ser reconegut, i va poder identificar que es tractava de membres de la màfia marsellesa: estaven parlant d'assassinar quatre sindicalistes de l'estiba: García, Félix Cerezo, Manuel Conde i Juan Madrid. Els francesos, a canvi de fer la feina, van demanar participacions accionarials a les companyies involucrades, segons el relat de García. Els representants de les empreses no ho van acceptar.

Quan Tinín va informar a la cúpula del sindicat, García va contar el que havia succeït en una assemblea d'estibadors: “Davant els 2.000 assistents que hi havia, vaig començar a cantar les adreces dels implicats, on podien trobar les seves dones, a quin col·legi anaven els seus nens i vaig dir que si ens passava alguna cosa, tot estava permès”. García assegura que la primera acció va ser una mobilització davant la casa de Guillermo Trueba, directiu de Ceosa. Trueba residia al carrer Déu i Mata, a Les Corts. Ernest Gutiérrez, estibador jubilat tot i que avui encara actiu a l'Organització d'Estibadors Portuaris de Barcelona (OEPB), vivia en aquella època a Déu i Mata. No va participar a la protesta però sí recorda que el carrer va aparèixer ple de pintades contra Trueba. Guitérrez confirma que aleshores es parlava sobre els marsellesos al sindicat, malgrat que ell és escèptic: “Tot el que no veig em sona a aventures del TBO. Qui tingui proves, que les posi damunt la taula. En aquells temps el veritable problema era l'extrema dreta. Anàvem amb peus de plom perquè la patronal els contractava per sabotejar-nos”, rememora Gutiérrez.

El perill de l'extrema dreta

Josep Puig, estibador jubilat i company de Gutiérrez, també destaca que el perill eren els membres de Fuerza Nueva que les empreses introduïen per substituir els vaguistes. Una informació del diari ABC de desembre del 1980 apuntava que “els nous estibadors anaven armats amb pals i ganivets en actitud amenaçant”. Una edició de la revista de Fuerza Nueva del 1981 proposava intervenir als ports de l'Estat per aturar una suposat pla soviètic que buscava sabotejar l'economia espanyola. Puig corrobora que García, durant els mesos de protestes, anava escortat per dos veterans anarquistes armats amb pistoles. García diu que en quatre ocasions l'ultradreta va ferir amb armes de foc a estibadors, tot i que admet que ells tampoc es quedaven curts: “Teníem gent de camp, de Granada, que eren molt bons disparant amb fones pedres que recollien a Montjuïc”.

Puig assegura que el reclutament de matons entre l'extrema dreta es va repetir durant les vagues del 1986 com a mínim per part de la naviliera Contenemar. Contenemar era una de les involucrades en la negociació amb la màfia marsellesa, segons García. Puig, a diferència de Gutiérrez, sí creu que allò va succeïr. “Recordo aquella assemblea en què en Julián ens va explicar el que havia passat, tot i que no va detallar d'on procedia la informació”, afegeix Puig.

García va recuperar el 1988 la memòria d'aquell incident durant una reunió de negociació del conveni col·lectiu apadrinada pel llavors president del Port de Barcelona, Josep Munné. García, en un moment tens, va increpar dos dels presents per haver contactat set anys abans amb els sicaris: segons el seu relat, eren el directiu de Contenemar Juan Luis García Gavira i Eduardo Cortada, que el 1981 era directiu de la naviliera Suardiaz i president de la patronal d'Empreses d'Estibadors de Barcelona. Cortada va ser fins al 2014 president de Creuers del Port de Barcelona, societat que gestiona les terminals de creueristes. Creuers de Barcelona no ha pogut facilitat a EL PAÍS el contacte de Cortada. García explica que la discussió va iniciar-se arran d'una provocació d'un dels representants de les empreses, Santiago Bassols, avui director de la societat Barcelona Centre Logístic. “El Rubio de oro”, diu García referint-se al sobrenom que van posar al sindicat a Bassols, “insistia que faronejàvem, que en veritat estibadors i patronal ens portàvem la mar de bé. En vaig tenir prou i li vaig dir, assenyalant a Cortada i a García Gavira: «Aquest i aquell el 1981 em van voler matar contractant uns marsellesos; o sigui, que d'amiguisme, res»”. Bassols no ha contestat a les preguntes d'aquest diari. Munné, actualment president de la gestora del World Trade Center de Barcelona, afirma “no tenir cap record d'aquell fet”. Puig confirma que va tenir en aquell moment, al 1988, constància del que havia passat a la reunió: “Pel que em van explicar, cap dels dos interpel·lats van negar l'acusació”.

Julián García, que va arribar a ser el màxim dirigent del Consell Internacional de Treballadors Portuaris –el sindicat internacional d'estibadors–, viu avui al marge de l'estiba. El 2011 va ser expulsat de la OEPB per incompatibilitat amb els seus negocis privats. Especialment sensibles van ser les seves relacions empresarials amb José Mestre, l'exdirector general de Tercat condemnat a 9 anys de presó per narcotràfic. Malgrat tot, García assegura que els moments més durs per a ell van ser els d'aquella vaga entre el 1980 i el 1982. Només va viure una cosa similar quan va de fer front a ETA al Port de Bilbao. Puig també recorda allò, tot i que interromp la història perquè diu que li cansa parlar del costat fosc del món portuari: “Els d'aquella època som molt reticents a parlar d'aquestes coses. El port és molt desconegut i sempre es destaca allò negatiu”.