Política: treballs de reforma

És només un símptoma de la situació en què es troba la política, però quin símptoma. Preguntat Joan Marcet —21 anys de diputat al Congrés sobre les seves espatlles, més de tres com a vicepresident— sobre si s’atreviria ara a fer carrera de (suposat) servidor públic, la seva resposta no deixa espai a l’equívoc. “No”. És meridià. Han canviat els temps, han canviat els partits. “Abans havies pres consciència i t’anaves a afiliar a una ideologia. Avui en dia, afiliar-se a un partit polític és un acte d’heroisme”. Mentre que Catalunya viu el moment més enrevessat de la seva història moderna, pendent de si es farà una pregunta, l’activitat política no passa pel seu millor moment. L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat revelava “la insatisfacció amb la política i els polítics” com el principal problema per als catalans, malgrat l’atur i les seves 558.000 víctimes al Principat (dades de l’EPA del quart trimestre del 2016).

Joan B. Culla i Clarà no és gaire més optimista. “Quan veus gent jove que s’afilia els has de dir chapeau o pensar que busquen feina, perquè els partits s’han convertit en una carrera laboral, en una sociedad de socorros mutuos”, explica aquest historiador que va disseccionar en sengles llibres Unió Democràtica, el Partit Popular i Esquerra Republicana, i que, recentment s’ha atrevit a sintetitzar el tumultuós canvi de l’ecosistema polític català en el que ha denominat El tsunami (Pòrtic). Davant seu, Marcet estrena també obra, Auge y declive de la derecha nacionalista (Catarata). En el seu cas se centra en un partit, Convergència Democràtica, potser una mitjana aritmètica del que han patit els vells partits: entre la jibarització del PSC i la desaparició d’Unió. Tots dos títols es trepitgen com aquesta conversa que mantenen en un despatx de la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on són professors. Intenten aportar llum al que ha succeït en un horitzó partidista difícil de reconèixer i de futur encara més incert.

No és només una qüestió de percepció ciutadana que mostren els sondejos a peu de carrer. Només es tracta d’apropar-se a algunes de les seus on es va cuinar la Catalunya contemporània i trobar-se el cartell de “rehabilitació integral”, “en reformes” o el d’“en venda” i començar a brollar preguntes.

Pregunta. Comparteixen l’opinió que els partits tenen una funció ara d’aixoplugar gent que té intenció de viure de la política. Això ha allunyat la gent?

Joan Marcet. Tal com estan considerats per la ciutadania i tal com veiem la seva estructura i utilització, es fa molt més difícil aquesta inèrcia d’afiliació a una opció política, sigui la que sigui. Les funcions que complien històricament els partits s’han anat difuminant i la seva gran funció s’ha convertit en el reclutament de personal.

Joan B. Culla. Repasses determinades biografies i veus que aquesta gent no ha tingut una carrera professional aliena a la política. És inquietant. Què faran si perden el paraigua de la política? Mostra l’esclerosi del sistema de partits. Hi ha gent que busca protecció, perquè, malgrat que no surtis en una llista electoral, alguna cosa et buscaran.

Pregunta. I a la vegada, els partits s’han convertit en paràsits de les administracions públiques?

Joan Marcet

Actual professor de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan Marcet (Sabadell, 1950) va ser un veterà polític del PSC, partit del qual va ser diputat al Congrés durant gairebé 22 anys, en set dels quals va ocupar seient a la Mesa, com a vicepresident. Coneix bé el socialisme i també Convergència. El seu llibre Auge y declive de la derecha nacionalistan'és la mostra. Descriu no només el final de la moderació del partit nacionalista, sinó el mateix ocàs de la formació fundada per Jordi Pujol. Al final d'un recorregut històric acurat, Marcet no dubta a descriure la que ell considera la radicalització duta a terme per Artur Mas ni la necessitat de refundar-se per deixar enrere les acusacions de corrupció.

J.B.C. Sí, s’han transformat perquè han anat parasitant, colonitzant, les administracions. El PSC desembarca el 1979 als ajuntaments que venien del franquisme, i que tenien unes estructures petites, amb un nombre de funcionaris limitat. Aquestes estructures comencen a créixer. Convergència arriba el 1980 a una administració, la Generalitat, que no era res. Doncs és això: els uns i els altres fan créixer les administracions, cosa que permet la colonització partidista, col·locant milers i milers de persones, amb què es creen unes xarxes clientelars. I quan va haver-hi canvis de governs, doncs determinades estructures es van doblar per col·locar els seus.

J.M. A diferència dels països amb tradició democràtica, els partits van anar consolidant i canviant la visió de l’Administració i es va defugir de construir una estructura reglada.

Pregunta. La gent de carrer s’ha hagut d’adonar de tot plegat. Com ha influït aquesta utilització de les institucions públiques en la desafecció i en el canvi del sistema de partits?

Joan B. Culla

Articulista, exdirector i presentador de televisió i professor, tant de futurs historiadors com de periodistes. Professor d'Història Contemporània i de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan B. Culla (Barcelona, 1952) ha escrit un reguitzell de llibres quasi sempre sobre la història política d'Espanya. Des del 1981 s'ha habituat a assistir a la major part dels congressos de partits polítics catalans, cosa que li ha permès assumir una perspectiva que no tenen altres analistes polítics. Després d'escriure sobre diversos partits catalans (Unió, el PP o ERC), ara analitza la metamorfosi del sistema de partits catalans. El tsunami serveix per entendre l'evolució dels partits isolats, però també aporta la visió d'un sistema complex, en què cada engranatge compta.

J.B.C. No em sembla determinant la desafecció. La cultura sociopolítica ho té tan interioritzat des de fa més d’un segle que ningú diu ja “Quin escàndol!”. Potser entre les joveníssimes generacions és diferent.

J.M. A mi em sembla que tampoc aquest procés genera desafecció. Això també passa amb l’empresa privada. En els últims vuit anys aquesta forma de saltar a l’Administració s’ha frenat i s’han objectivat els criteris per entrar, cosa que ha aturat la cultura de col·locar la gent pròpia.

Pregunta. Quins són els motius d’aquesta gran explosió que ha canviat del tot el tauler d’escacs, doncs?

J.M. Evidentment n’hi ha diversos. Però dos són fonamentals. Un és l’entrada en la crisi econòmica, que comporta una crisi social i una crisi política, que en el cas de Catalunya està situada en l’entorn de tot el que anomenem el procés. Ha incidit sobre tots els partits polítics. Després hi ha hagut altres elements. Als socialistes, per exemple, els ha marcat la crisi de la socialdemocràcia.

J.B.C. Comparteixo aquestes dues explicacions globals, però com a número dos i número tres. Per a mi, la primera raó és molt més genèrica, i no és altra que el desgast, la fatiga de materials, que té a veure amb la corrupció i que ha afectat sobretot els dos partits que des de 1977 i 1980 han tingut un paper cabdal de paret sustentadora de l’edifici: PSC i CiU. En una màquina, les peces que es desgasten més i que s’han de substituir són les que treballen més. Si mires Iniciativa, el PP o ERC, no han sofert cataclismes.

Pregunta. Catalunya sempre ha tingut un sistema més atomitzat. Però, tot i tenir els ous més repartits per cistelles, ha viscut en cinc anys una destrossa total.

J.M. El rush final és l’aparició d’aquesta proposta que es diu procés, que incideix en cadascun dels partits.

J.B.C. Sí, el terreny ja estava estovat per unes pluges torrencials i per uns huracans que són les primeres causes.

J.M. Alguns situen, crec que de forma errada, l’inici de tot en la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut, però ja portàvem unes etapes importants. El procés de radicalització de Convergència és anterior, perquè ja hi ha hagut una etapa duríssima, entre el 2000 i el 2004, d’un senyor que es deia José María Aznar, que anava a destrossar tot allò que es mogués. Després, s’obren escletxes en l’etapa 2003, que comença amb el Govern del Tripartit i la reforma de l’Estatut, i això semblava que ho apaivagaria, però l’esclat de la crisi ja ho acaba d’ensorrar tot.

J.C.B. Si ens posem a buscar els orígens d’aquesta radicalització que desembocarà en el procés, podem dir que José María Aznar va ser una gran fàbrica d’independentistes. Un cabreig que a la tardor del 2003 explica en gran mesura la derrota de Convergència.

J.M. Convergència havia estat aliada des del principi i fins i tot quan no tenia cap necessitat, perquè el PP tenia majoria absoluta. Ells sí que necessitaven el PP, i aquell va ser el problema.

J.B.C. El moment en què Convergència és enviada a l’oposició, pel Pacte del Tinell, s’afavoreix la seva radicalització, perquè qui està al Govern llavors és Esquerra.

J.M. I es comença a veure la competència per espais polítics en bona part coincidents: els de CDC i una Esquerra que ha començat a créixer. Això facilita un intent de recuperació d’espai, que és quan Mas comença la seva proposta de Casa Gran del Catalanisme, del dret a decidir...

J.B.C. Està set anys fora del Govern i ha estat desallotjada per ERC. La reacció de Convergència és: per evitar que se’ns mengin amb l’argument que els convergents som uns tebis en matèria de catalanisme, hem de girar el to. No sabem què hauria passat si CDC hagués continuat governant amb ERC.

J.M. Els precedents dels anys vuitanta són el contrari: la fagocitació d’ERC per part de Convergència.

J.B.C. Jo sostinc que la decisió estratègica de la cúpula d’ERC de dir que han de pactar amb el PSC i Iniciativa si sumen es decideix dos anys abans de les eleccions.

Repasses determinades biografies i veus que aquesta gent no ha tingut una carrera professional aliena a la política. És inquietant", diu Joan B. Culla

J.M. Els set anys a l’oposició de CDC serveixen per recautxutar el partit a l’oposició amb uns elements nous.

J.B.C. Llavors, les restes del roquisme, si se’n pot dir així, comencen a rondinar i...

J.M. I diuen que s’està anant per un camí que no és el seu. Com Lluís Recoder [exalcalde de Sant Cugat del Vallès i exconseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat], que acaba plegant veles.

Pregunta. Com afecta la imposició de l’eix nacionalista per carregar-se el sistema de partits?

J.M. És evident que afecta. Sempre hi ha hagut dos eixos. Alguns partits han apostat perquè l’eix important fos el d’esquerra-dreta, i altres han preferit l’identitari. CDC ha buscat mantenir l’ambigüitat en l’eix ideològic.

J.B.C. Durant molts anys va ser un gran èxit de CDC. Crec que, amb la irrupció del procés, l’hegemonia del procés s’ha imposat clarament, però a CDC també li ha portat conseqüències molt negatives, perquè abans es podia moure en l’ambigüitat de l’eix ideològic: som de centredreta, de centreesquerra, liberals. Això li permetia aplegar centenars de milers de vots que no eren ni nacionalistes. Quan l’eix identitari es radicalitza i passa de ser catalanista-espanyolista a convertir-se en independentista-unionista, aquests centenars de milers de votants que apostaven per CDC com a partit d’ordre se’n van. I ara un dels problemes del seu successor, el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) és que un partit que vulgui ser a la vegada d’ordre i independentista és una contradicció immensa. La demanda més subversiva que ha pogut haver-hi a Catalunya és la independència. És molt difícil construir un discurs i un marc ideològic amb aquesta pretensió.

J.M. La mateixa existència de Ciutadans ve donada per l’existència d’aquest eix identitari, i no per l’ideològic. Són un exemple d’haver sorgit trobant un discurs de contraposició.

J.B.C. Ciutadans neix com una escissió del PSC, més que altra cosa. Són una sèrie d’intel·lectuals, entre cometes, que constaten que el Govern de Pasqual Maragall fa una política identitària igual o més contundent que la de CDC.

J.M. En aquest nucli inicial havien dipositat les seves esperances que el PSC refaria bé aquest terreny. Però ni el PSC del Maragall ni l’orgànic volen fer aquest paper. I alguns surten del PSC i altres es recullen a Ciutadans.

Pregunta. I la CUP també s’explica per l’eix identitari?

J.M. Ui! La CUP és més complicada.

J.B.C. La CUP és l’emergència a la superfície, tot i que ja existia com a sopa de sigles barallades entre si i autoanomenades l’esquerra independentista.

J.M. Però allò s’ha anat estenent amb base municipal, amb gent del món de la Catalunya interior que han vingut a fer-se intel·lectualment a Barcelona i que després tornen, cosa que no havia passat mai.

La CUP s’ha anat estenent amb base municipal, amb gent del món de la Catalunya interior que ha vingut a fer-se intel·lectualment a Barcelona i després tornen; no havia passat mai”, diu Joan Marcet

J.B.C. La CUP comença a arrelar a les municipals del 2007, l’any següent que ERC fes el segon Tripartit, que per als votants d’ERC és molt més difícil de pair que el primer, bàsicament pel factor Montilla. No és tan fàcil fer president José Montilla que Pasqual Maragall. Però hi ha moltes altres raons: esquerranisme, anticapitalisme... És una mica l’efecte Podem en el conjunt de l’Estat.

Pregunta. I arribem als comuns...

J.M. Es planteja de quina manera buscar un recanvi en l’alternativa d’esquerres de Catalunya. La creació d’aquest partit té un avantatge, que és un lideratge fort d’una persona com és Ada Colau, dotada d’un olfacte i un carisma que no es veuen avui dia. En un primer moment eludeixen el tema independentista sortint per la tangent: amb la reivindicació del dret a decidir per a tot.

J.B.C. Sí, sorgeix sobretot per l’eix ideològic, però no es pot ignorar l’altre eix, l’independentista. I la Colau té un aparador formidable, que és l’Ajuntament de Barcelona, per sortir-se’n.

Pregunta. El sorgiment dels nous partits pot tenir a veure que en temes de corrupció, per exemple, els partits clàssics s’han anat amagant les vergonyes entre ells, tot i el discurs públic...

J.B.C. Parlant de corrupció com a fórmula de finançament irregular de partits, ningú pot anar a mort contra ningú perquè dels grossos tots han pecat. Quan va esclatar el cas Filesa, després d’una trobada amb Miquel Roca, li vaig preguntar: “Fareu gaire sang al Congrés?”. I se’m queda mirant i em diu: “Gens ni mica”. Em va sorprendre la seva rotunditat.

J.M. El PSC ha purgat una cosa que no el beneficiava directament, que era el PSOE. Les altres coses que apareixen d’aquest partit ja són personals, el cas Bustos, Bartomeu Muñoz... En canvi, en el cas de CDC arrosseguem massa anys aquest rum-rum, aquesta sospita que hi ha un finançament irregular.

J.B.C. Quan un representant del PP li demana explicacions a Mas pel cas Palau, Mas ho té tan fàcil com un nen de dos anys. No sé si el PP és gaire enèrgic amb la corrupció de CDC, però no podria dir gaire cosa.

El pujolisme i el maragallisme, els últims moviments

En la mesura que els partits s’han anat aprimant, han perdut l’esforç de fer equilibris interns. I les noves formes de la política, que s’han jugat més a les pantalles de la televisió que a les places i els mercats, han afavorit els hiperlideratges. Des de Felipe González a Jordi Pujol.

J.M. Pujol és l'únic que fa per crear un moviment polític que superi el partit. El pujolisme anava més enllà de les estructures de partit.

J.B.C. I va funcionar. Hi ha molta gent que era pujolista però no del partit.

J.M. Pasqual Maragall també superava les fronteres del partit, però no és comparable.

J.B.C. Crec que la diferència principal entre el pujolisme reeixit com a moviment i el maragallisme no reeixit és que Pujol, que ha parit CDC i la controla totalment, no troba cap obstacle en el partit per fer el moviment. En Maragall hi troba una resistència aferrissada. La seu del carrer de Nicaragua és com un castell que dispara contra Maragall.

J.M. Maragall té oposició des de la federació de Barcelona. I quan peta, plega per confrontació amb el seu partit a la ciutat.

J.B.C. Ciutadans pel Canvi genera també recels. Montilla, que era el secretari d'organització del moment, diu: "No consentirem que Ciutadans pel Canvi sigui la nostra Unió Democràtica". És una frase que explica moltes coses. Maragall tenia potencial per ser un altre Pujol. Però la seva carrera municipal va ser molt llarga, li va costar molt saltar a l'arena autonòmica. I, sobretot, a Pujol ningú li tus.