El coratge d’una dona fràgil

Tenia pressa per viure. I per viure intensament. I de pressa. Confiava en el seu esforç, en el seu coratge, en les seves conviccions, però bastant menys en les seves fràgils forces, tot i que al principi gairebé no deixava que traspués, potser sí en veu baixa, sota secret. Combinava una ostentosa ambició de fer amb una callada responsabilitat de representar. Sobretot els seus. Els seus acabarien sent molts. Però els de pedra picada, els de sempre, eren els de l'origen. Els del Baix.

O sigui, del Baix Llobregat, aquesta comarca industrial, posttèxtil, metàl·lica, química i constructora, d'allau immigratòria, fronterera amb Barcelona i estendard del seu cinturó vermell, que va forjar als seixanta una nova classe obrera amb vocació de dignitat i de govern. La generació de la Carmeta, com gairebé tots l'anomenaven, va erradicar els prejudicis socials i culturals contra els quals els seus pares van haver de barallar-se, entre tantes altres lluites. Eren el llegat de la generació de Pepe Montilla.

Va sentir l'orgull de la barreja, el valor afegit de la xarneguitat, avui dia més aviat un títol. Neta d'anarquista aragonès, filla de bomber d'Almeria i d'advocada catalana, Chacón va passejar ser una entre molts amb un estar elegant, de categoria natural, de vegades una mica desafiant.

Chacón és emblema del millor de la seva comarca: la meritocràcia, la passió pel públic, l'orgull de l'ascens... millorat per una curiositat bastant universal, l'aprenentatge universitari (els seus estudis de federalisme), la docència i l'aventura exterior (observadora de l'OSCE).

Va fer carrera primer canònica al PSC i al seu municipi, Esplugues, per recalar de portaveu del PSOE i de ministra d'Habitatge amb Zapatero: aquell intent de lloguers perquè els joves poguessin emancipar-se.

I va trencar barreres com a titular de Defensa, des d'on va atreure totes les maldats del masclisme ibèric, i encara més, que va superar amb un notable i amb una fredor enèrgica: “Capitán, mande firmes”. La seva foto de generala embarassada viatjant a l'Afganistan just després d'assumir el càrrec va emprenyar i va enlluernar, potser a parts iguals. Va ser el pas a la normalitat definitiva de la milícia espanyola, civilitzada per Narcís Serra després del 23-F i globalitzada a l'OTAN, amb el domini d'idiomes i les missions humanitàries. Va afrontar Kosovo i la pirateria de l'Índic. I es va convertir en un símbol.

El seu intent fracassat d'assumir el control del partit germà, animada per un nou entorn —de vegades més abstret—, li va fer virar la mirada de brillant a mat. I ja tot va ser un suau declivi, sense abandonar: el revés de les últimes eleccions, el refugi temporal a les aules nord-americanes, la promesa de no tornar al Congrés, la destinació a un bufet d'advocats. Fa molt em va confessar a Els Pescadors que no sabia si aconseguiria aguantar. Ho endevinava. I era jove, molt jove.