L’aclaparadora normalitat d’Ed Sheeran sedueix el Sant Jordi

A l'hora en punt va sortir a escena, amb un aspecte no gaire diferent del de bona part del seu públic: samarreta i texans, cara de bon nano, tatuatges de futbolista. El diferenciava una popularitat oceànica assolida amb aquesta aclaparadora normalitat i amb un reguitzell de cançons per entendrir moros i cristians. Els 18.000 que van omplir el Sant Jordi per veure'l i escoltar-lo. I davant la multitud només hi era ell, amb la seva guitarra, el seu cabell pèl-roig i un desplegament de pantalles que projectaven la seva imatge en grans dimensions per tots els racons del recinte, com si tingués l'ego més gran que Sadam Hussein. Sí, misteris de la popularitat que de vegades sorprèn amb girs capritxosos. Començava el concert, una mena de foc de camp de grandària XXL.

I durant poc més d'una hora i mitja, Ed Sheeran va mostrar els seus recursos, els que fan comprensible que hagi escrit una lletra com la que titula amb el nom de Barcelona. Perquè el concert d'Ed va ser el d'un noi normal i corrent amb una veu agradable que, content perquè tanta gent li fa cas, es passa l'estona somrient i cantant, com si encara no es cregués el que li ha passat. Ni banda, ni efectes especials, ni res més que el seu carisma d'anglosaxó d'estar per casa. Per això a ningú li ha d'estranyar que pensi que Barcelona es resumeix en sangria, accent llatinoamericà i noies alegres. Fascinats per la llum de la ciutat, no oblidem que ja només per això Barcelona enlluerna qui viu sota un cel de plom, els nanos com ell, despistats, es diverteixen.

També el seu públic, que ahir a la nit tenia una important presència d'estrangers, que fins i tot sabien les tornades dels teloners. Era un públic agraït, d'aquell que fa l'onada abans del concert i que ja el celebra mostrant la seva alegria fins i tot abans que s'iniciï. Només començar amb Castle on the hill va arrencar la participació total del públic en l'actuació, ja que va cantar gairebé tant com el mateix Ed, tot solet allà dalt, sota la seva imatge cent vegades replicada per les pantalles. Només hi faltava la seva mare servint-li un gotet d'aigua perquè l'escena fos del tot quotidiana.

I com era d'esperar, el descontrol va arribar amb Barcelona, una peça que no acostuma a incloure en el seu repertori, però que no podia esquivar a la ciutat que, a la seva manera, homenatja. La cridòria, majoritàriament femenina, va celebrar la postal i a Ed li van brillar els ulls en cantar-la, com si s'imaginés la paella que soparia una mica més tard. Amb aquesta cara que recorda una mica la de Benny Hill, la cançó li anava a mida, i tenia el suport d'unes veus enllaunades que trepitjaven la seva en pronunciar el nom de la ciutat. Després va sonar una balada, Perfect, i així va mostrar que, tot i la sangria, també té el seu cor. El concert va entrar en la recta final amb peces com Thinking out loud. El Sant Jordi no s'havia omplert mai amb tanta senzillesa. Sorprenent.