Barcelona va ser tropical en la nit de Carlos Vives

Abans que Carlos Vives cantés el seu tercer tema, El pollo vallenato, el públic ja havia demanat a crits la presència de Shakira. El concert havia començat amb una versió curta de La bicicleta, però tothom esperava que per primera vegada coincidissin tots dos artistes en un concert interpretant aquesta peça triomfal. Però no va passar. Era una d'aquestes coses que potser només podia passar a Barcelona, ciutat d'adopció de Shakira i capital de la terra d'on van salpar cap a Colòmbia fa més de cent anys els avantpassats del senyor Vives, tal com va recordar.

Però finalment no va passar, cosa que va desil·lusió un públic que, malgrat tot, va viure una nit feliç protagonitzada pels ciutadans d'aquesta altra Barcelona, una de les moltes "Barcelones" que viuen a la ciutat. Vestien els colors de la selecció colombiana, brandaven les seves banderes, duien els seus barrets tradicionals i gaudien d'una nit de dimecres, dia fatal per arribar tard a casa, ja que antecedeix, en el millor dels casos, un altre dia en la llarga llista de dies treballats.

El concert va ser, pròpiament, una bogeria. Des del primer instant es va poder notar, sovint gràcies a empentes involuntàries, que aquests barcelonins, llatinoamericans tots establerts aquí, mostraven la seva alegria amb el cos, no tocant-se la barbeta. Era digne de veure, alegria contagiosa com una grip feliç. Pura cadència. Els vallenatos amb els quals Carlos Vives va iniciar el seu concert, Pa Mayte, El pollo vallenato, el seu èxit Gota fría o Fruta fresca, van convertir la pista en un panissar assotat pel vent, mentre els malucs anaven d'una banda a l'altra recordant els carros de les antigues màquines d'escriure. Pura expansió, amb el cos desfermat i ningú preocupant-se pels copets harmònics que l'alegria pogués provocar en els altres. No era falta d'educació, eren altres normes. Era pura "fruïció", aquella que va immortalitzar Andrés Caicedo a Viva la música, novel·la que es va fer carn al Sant Jordi Club, tot ple.

Davant d'aquesta massa de ballarins desfermats, Carlos Vives va escampar una energia gairebé impròpia d'una persona que està a punt de fer 56 anys. Les samarretes li van quedar xopes, com si haguessin caigut a una piscina, i no va parar de cantar i de saltar com aquell que no pot dissimular que segueix passant-s'ho molt bé sobre els escenaris. Fins i tot es va sobreposar a un so molt dolent que, tot i que va anar millorant al llarg del concert, no va estar a l'altura de la il·lusió del públic, entregat totalment a aquest desplegament d'energia. I el passaport a aquesta festa va ser servit per una barreja de vallenatos, cúmbies i reggaetons que remetien a una música popular perfectament comprensible per propera, per ser pròpia d'una herència que en part va arribar d'aquestes terres, on ahir a la nit ballaven llatinoamericans que ja viuen aquí. I el llenguatge es va escriure amb molta percussió i acordió, punta de llança d'una banda de dotze músics que van articular una nit per i per als cossos de més de 4.000 persones. Una Nota de amor rematada per Carlos Vives sobre una bicicleta.