CatalanyApp

Llegíem la setmana passada —se n’han fet anuncis a la tele, també— que ja és possible descarregar-se l’aplicació de mòbil CatalApp, una mena de TripAdvisor de la llengua catalana al món del comerç, amb uns codis cromàtics que permeten valorar amb un cop d’ull el grau d’implantació de la llengua en un establiment. D’un sol toc a la pantalla del mòbil sabem on ens atendran en català i ens estalviarem la sempre incòmoda sensació de no ser entesos o correspostos en la nostra llengua, i tindrem doncs una eina imprescindible per exercir la plena sobirania de comprar en un lloc o altre.

L’aplicació, una iniciativa de la Plataforma per la Llengua, promet ser un instrument útil a aquells que volen viure 100% en català, tal com proclama la seva mateixa publicitat. M’imagino, essent aquest l’objectiu de la iniciativa, que el parlant més motivat de català buscarà especialment els comerços on l’atenguin només en català, un comportament que, de manera indirecta, castigarà els establiments que s’hi facin el ronsa, els quals, quan vegin la pèrdua de vendes, es passaran a la llengua catalana com qui passa el Rubicó. Als establiments regentats per xinesos i pakistanesos millor doncs no posar-hi els peus.

Em va passar fa un temps d’anar al súper de sota casa. El noi de la caixa, d’aparença magribina, no em va entendre quan li vaig demanar una bossa —m’ho va dir amb correcció, que no m’entenia, i jo amb correcció vaig fer servir el castellà—, i a dia d’avui ja no he de canviar de llengua, m’ho entén tot i fins s’arrisca a dir les quantitats en un català maldestre però ben voluntariós. Jo no tinc cap pretensió que aprengui la llengua catalana gràcies a la meva perseverança, ni faig de l’ús de la llengua una qüestió de militància, li parlo en català perquè de debò que no em surt una altra cosa. I prou que ens entenem.

És imprescindible la interacció entre linguosincràsies diferents si el que pretenem és que la llengua guanyi adeptes

És aquesta interacció la que corre el risc de sabotejar la flamant CatalApp. Si els més proclius a l’ús del català —perquè volen viure-hi— s’entesten a relacionar-se només amb establiments on ja els atenen en català, el factor d’intercanvi que acaba propiciant el coneixement de la llengua es difumina. Prou que abans, en campanyes públiques, s’havia abusat d’aquest factor, fent recaure en els parlants el procés de normalització en alguns àmbits (a través de campanyes d’eslògans com “Tu ets mestre” o “Encomana el català”), però ara ens n’hem anat a l’extrem contrari, en dotar els parlants d’una eina que els permet menystenir els establiments més mal valorats per d’altres. ¿O bé faran al revés, i aquests parlants hi aniran precisament per difondre la llengua?

Quan interactuem en comunitat lingüística no tan sols posem en joc unes competències, també hi posem un conjunt d’actituds al voltant de la llengua o les llengües d’ús d’aquesta comunitat. Diguem que cadascú té la seva linguosincràsia, que és el que ens fa optar per una llengua o una altra en iniciar una conversa, o renunciar a aquesta llengua segons l’interlocutor, o canviar a una altra segons el perquè. I del conjunt d’intercanvis lingüístics teòricament infinits obtenim un determinat cabal d’ús de la llengua de l’increment del qual depèn directament la salut de l’idioma. És imprescindible doncs la interacció entre linguosincràsies diferents si el que pretenem és que la llengua guanyi adeptes i creixi en dimensió, en un joc de riscos necessari que demana, precisament, la participació de l’usuari més motivat.

D’un temps cap aquí, abunden les iniciatives que busquen defensar el dret individual a l’ús de la llengua (volem documents en català, sentències en català, llaunes de Coca-cola en català), com si s’hagués estès una visió liberal de la política lingüística que ha restat pes a la dimensió social de la llengua, per la qual manquen les iniciatives. Perquè disposar d’una aplicació al mòbil que em digui on es parla en català no és exactament un exercici de difusió de la llengua, sinó tan sols d’informació al consumidor. Si només és això, no seria estrany que la CatalApp acabés sense pena ni glòria.