Diàleg, no monòleg

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va demanar al Senat fer servir la seva sala de plens per fer una conferència en favor del referèndum secessionista. Els grans grups parlamentaris, popular i socialista, li van oferir una alternativa més institucional, una compareixença oficial davant la Comissió General de les Comunitats Autònomes.

És una idea oportuna, que Puigdemont va qualificar ahir d'“ocurrència”, la qual cosa es va entendre com un rebuig d'entrada. Seria bo que el PP i el PSOE li cursessin una invitació formal perquè comparegués, així quedaria en evidència si realment prefereix el diàleg o el monòleg.

La que va fer a Brussel·les es va amplificar des de la Generalitat com a compareixença “des del Parlament Europeu”, quan només era des d’una sala prestada, no des de l’hemicicle. Potser només es vol vendre a l’exterior la totxesa de l’Estat davant una petició pacífica de Catalunya, acumular negatives que poguessin legitimar davant Europa la posterior ruptura unilateral?

Si aquesta no és la intenció, que comparegui en bona hora Puigdemont a la Cambra alta, amb totes les garanties reglamentàries, com un governant i no com un mer conferenciant. Jugui al camp central, no en un racó.

A més, aquest primer debat podria generar una dinàmica benèfica per a tots: un llibre blanc, una auditoria política, una subcomissió que estudiï a fons la qüestió catalana, amb aportacions de tots. Institucionalitzar el diàleg és millor que enquistar-se en monòlegs.

Potser això avui és il·lusori. Els secessionistes han desafiat aquest dimecres al Parlament, de nou, tota legalitat. Han votat els Pressupostos sense eliminar la partida atribuïda a la convocatòria d’un referèndum (legal o unilateral), cosa que el Tribunal Constitucional havia desautoritzat. Han desafiat el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries i els juristes de la Cambra.

Mentre proclamen el diàleg, practiquen el desacatament a l’Estatut. No és la sortida òptima a la pressió social contrària que afronten, també a Catalunya. També ho ha demostrat la sentència del Suprem contra l’exconseller Quico Homs per desobeir el Constitucional el 9-N. Dialoguin.