Blaumut: “Amb aquest disc ens hem volgut professionalitzar”

Pot semblar xocant que un grup d'èxit aspiri a organitzar-se en el seu tercer disc, però això és fruit d'una realitat encara més xocant. Blaumut va començar com un divertiment, sense cap intenció d'anar més enllà de gravar unes cançons per regalar a amics i família. Va passar que van agradar tant que el grup es va veure atrapat per la popularitat. Ho recorden Xavi de la Iglesia, cantant i compositor, i Vassil Lambrinov, violinista del quintet “no sabíem res del negoci i el so del grup no estava fet. Sortir de gira ens va obligar a muntar el grup de debò. El segon disc ja volia ser més variat i obert. El vam autoeditar i ens vam encarregar de tot, i va ser esgotador. Tot va anar massa de pressa, les coses anaven per davant de nosaltres”, rememoren. I això ajuda a entendre'ls quan afirmen: “amb aquest tercer disc hem volgut professionalitzar-nos, desentendre'ns de tots els aspectes del negoci que no siguin la música”. El resultat es diu Equilibri, tercer disc de Blaumut i primer fet amb temps i dedicació completa.

“Sí, el tercer disc acostuma a ser molt important, especialment si els primers han anat bé”, reconeixen el Xavi i el Vassil, “però això no ens ha impedit fer el que desitjàvem i fer proves. Millor equivocar-se que quedar-se amb les ganes de fer el que creus”, asseguren. Aquestes proves han tingut com resultat un so més rodó i equilibrat, més presència de cordes, d'altra banda habituals en un grup que disposa de violí i violoncel, més programacions i seqüenciacions i introducció de cançons més rítmiques.

L'essència roman, asseguren, i una de les seves claus és la veu del Xavi “sempre vaig cantar per a guitarra acústica, i quan ja en el grup em van posar una bateria darrere ho vaig passar fatal. Acabava els concerts esgotat, perquè tinc poc volum de veu. Vaig necessitar aprendre a cantar d'una altra manera, a projectar la veu d'una altra forma. Ara crec que la meva veu funciona bé en qualsevol registre del grup, siguin balades o cançons més rítmiques”, diu, sens dubte satisfet, de la seva evolució com a cantant.

Públic madur

Ell també és lletrista, i li agrada dir que les seves lletres són paisatges visuals lliures per a la interpretació de l'oïdor. Preguntat si no és un recurs molt còmode amagar-se darrere de frases boniques en lletres la comprensió de les quals recau sempre en qui les escolta, el Xavi es defensa “crec que en aquest disc hi ha moltes més pistes sobre el sentit de les meves cançons que en els anteriors, encara que d'altra banda no puc negar que m'agrada treballar com ho faig, una mica en línia de Battiato o Michael Stipe (REM). Hi ha cançons com "Ara que tot va bé" nascudes d'una simple passejada amb el meu gos en la qual em converteixo en observador del que passa pel carrer, són històries si vols banals però explícites. N'hi ha d'altres de més dures i també explícites com "Demà". Crec que no només escric lletres críptiques”. Sentint la primera de les dues cançons no pots evitar pensar en El paseante, el deliciós còmic zen del recentment desaparegut Jiro Taniguchi. Blaumut me'l recorden aquí, a través d'aquestes petites coses que edifiquen la vida.

El que resulta incontestable és que la música sense arestes de Blaumut ha calat en el públic del país, particularment entre les persones, diuen ells, entre 24 i 50 anys, “estem encantats amb aquest públic, que no és tan estacional i volàtil com els més joves, que, hem de reconèixer, no ens segueixen. També hi ha molts pares i avis que asseguren que la nostra música tranquil·litza els seus fills i néts i, per descomptat, hem notat que tenim més penetració en el públic femení, més proper a la sensibilitat emocional que el masculí, almenys des d'un punt de vista general”.

De moment, i per ampliar la seva base de públic, ja tenen el seu tercer disc, el punt d'equilibri del qual potser podria trobar-se en un terreny entre dos dels seus temes, "Equilibri" i "Encara". “Podria ser”, concedeixen, “encara que la idea és que la primera part del disc recull el resultat de la nostra evolució i la part final mostra uns Blaumut més propers a allò que el públic coneix”.