‘Biutiful’ Europa
La pel·lícula i el seu protagonista Uxbal proporcionen amb el temps claus i premonicions visuals que van més enllà de la Barcelona en què es va rodar
Quan es va estrenar no va tenir bones crítiques, a molts els va semblar desmesurada, aclaparadora, tremebunda. Sense atenuants ni condescendències només es va salvar la interpretació de Javier Bardem com el protagonista Uxbal. Biutiful, la pel·lícula del mexicà González Iñárritu rodada a Barcelona i estrenada el 2010 és, vista avui, una visió raonable d’una ciutat submergida en les seves tenebres urbanes. I una anticipació visual de tantes coses que succeeixen a Europa. ‘Biutiful’ Europa.
L’Uxbal és un personatge que mereix quedar-se en la memòria i en la imaginació col·lectives per moltes raons. El seu nom és menys obvi que el de Nazarín de Galdós-Buñuel, que al seu torn, pel diminutiu, no sempre es relaciona amb l’apel·latiu cristià. L’Uxbal és com ell i és una altra cosa. A l’igual que el capellà Nazarín, com més l’Uxbal vol fer diguem-ne el bé, més s’equivoca i pitjor els va a la gent que hi tracten. Traficant d’immigrants a la Barcelona del segle XXI, vol compensar les atrocitats a què són sotmesos en l’explotació laboral els xinesos i llavors encara ho embolica més. Moren al soterrani on diguem que descansen després de la jornada, moren asfixiats per les estufes de baixíssima qualitat que l’Uxbal ha proporcionat a l’empresari perquè no es morin de fred. Es moren, i ningú no els trobarà a faltar.
Els seus cossos són llançats al mar i apareixen a les platges que voregen la ciutat turística, arrossegats per les onades d’un Mediterrani que, avui, en sap molt més de cossos que van ser humans a les seves ribes.
L’Uxbal té el do de parlar amb els morts i conèixer les seves últimes visions i paraules, però no ha intentat parlar amb els asfixiats, gairebé tots dones joves i criatures. I no hi ha déu a qui resar. El do es corromp si els diners hi entren en joc, li recorda la seva mentora: “Hem rebut aquest do sense cost i així l’hem d’exercir”. L’Uxbal no l’ha corromput sol: la gent que li demana que parli amb els seus morts creu que està obligada a donar-li diners, que no hi ha res més amb què li ho puguin agrair. Diners, diners, diners.
Una pel·lícula mística. No sé si estem per la feina. Potser no en queda cap altra. Fa uns dies, a la Virreina Centre de la Imatge, vaig assistir a una entrevista per Skype amb el realitzador alemany Alexander Kluge, que va tancar així la seva formidable exposició allà. Se li va preguntar com si fos un oracle com va el món i com es pot representar, viure’l, veure’l. “Amb imatges senzilles”, va dir sense dubtar Kluge, al·lèrgic a grans paraules, “que tornin a reprendre la relació de l’home amb les coses”. Va al·legar que estem en una crisi com la del Segon Renaixement i ho va deixar així. En el manierisme de la segona meitat del segle XVI, afegeixo. Del qual van sorgir els grans místics: Juan de la Cruz, Teresa de Jesús.
Reprendre les imatges perquè ens parlin de la relació humana amb les coses és el que fa Biutiful la manierista. Fins i tot sense saber-ho, com és propi de l’art que no es limita a polir imatges. Parla del món urbà del segle XXI, que tant de joc i bona reputació internacional ofereix. I podria ser el rural, que també en aquest món de tantes foscors com l’urbà hi ha molts migrants. I molt de dolor. Posem per exemple els agricultors francesos, ja que en tenim dades: dels nostres en sabem poc i menys que en volem saber. Considerats un exemple pel seu pes històric en la vida política i social francesa, les seves crisis són avui tremendes. Cada tres dies se’n suïcida un. Entre el 2010 i el 2011, uns 300. I qui sap què diran les xifres posteriors, fins a ara mateix i després. Marc Bassets ho ha constatat en aquest diari: “els agricultors viuen la seva pròpia crisi, derivada de la caiguda d’ingressos i les incerteses creades per epidèmies animals i catàstrofes climàtiques.” Oficialment, fa deu anys existien unes 617.000 explotacions agrícoles franceses. Avui en són 490.000, i això amb una economia molt subvencionada.
L’autor turc Hakan Günday presenta aquests dies la traducció al català i a l’espanyol de la novel·la Daha!, sobre un noi que podria ser el fill de l’Uxbal si aquest no hagués mort de càncer. El noi ajuda al pare a amuntegar persones en una cisterna metàl·lica i d’altres urgències dels sense refugi. L’escriptor ha declarat a Xavi Ayén: “No hi ha res pitjor que el que veiem al telenotícies. No vaig imaginar mai que es fabriquessin falses armilles salvavides perquè les compri aquesta gent, no funcionen, però o no les necessiten i sobreviuen o naufraguen i moren, així que no vindran a reclamar”.
‘Biutiful’ Europa, sí.
Mercè Ibarz és escriptora i professora de l’UPF
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.