Sentència ponderada

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat aquest dilluns l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, i dues de les seves conselleres, per desobeir el Tribunal Constitucional en la consulta del 9-N del 2014. Per desobeir, no per posar les urnes, ni per complir cap mandat democràtic. Fins i tot la Comissió de Venècia del Consell d’Europa –crítica amb la nova legislació sobre el TC espanyol– recorda que acatar les resolucions judicials és el primer mandat d’un demòcrata. Així que, contra les llegendes secessionistes, el TSJC no s’ha demorat per esperar la sentència del Suprem sobre l’avui diputat Francesc Homs, en igual convocatòria: ha anat ràpid, quatre setmanes. I ha dictat penes diferents per als tres condemnats, per a desgràcia dels qui busquen desacreditar ex ante la futura resolució de Madrid sobre Homs, que es preveu més dura perquè va deixar més traces –i més estentòries– de la seva desobediència.

Els tres condemnats interposaran recurs fins a la màxima instància (el Tribunal d’Estrasburg). És perfectament legítim i democràtic, i fins i tot el seu deure si consideren que els aspectes més discutibles de la sentència del TSJC la fan vulnerable en l’escala jeràrquica judicial.

Més enllà de l’estrictament judicial, es pot preveure que els efectes polítics de la resolució siguin notoris. D’una banda, el recordatori que les lleis han de ser obeïdes –i els tribunals, acatats– no és ociós en una societat com la catalana en la qual alguns elogien la desobediència. Per l’altra, en rebutjar el delicte de prevaricació (castigat amb penes més llargues) el Tribunal revela més ponderació de la qual li atribueixen –a ell i a tot el sistema judicial “de l’Estat”– els secessionistes.

El principal efecte serà el d’impossibilitar a Mas la seva presència en la propera convocatòria electoral catalana. Això no trenca la seva carrera política, perquè ja estava seriosament perjudicada pels casos de corrupció (el saqueig del Palau, les comissions del 3% a Convergència), encara que és susceptible de representar el toc de gràcia. Per cruel ironia de la vida, això molestarà tant a qui s’ha presentat davant els seus conciutadans com el seu Moisès, el seu Mandela o el seu Luther King –sense ni tan sols ruboritzar-se– com ja alegra discretament els nous dirigents del seu partit, desitjosos d’alliberar-se del pesat llast del passat.

Una altra cosa és l’efecte que pugui tenir aquest episodi sobre el procés, la ruptura exprés i el referèndum secessionista il·legal. Encara que la majoria dels seus protagonistes ha reaccionat en clau catastrofista, alguns –més responsables o amb més futur– extremaran les precaucions, després de verificar que “l’Estat” no es resigna al clixé de tigre de paper que li atribuïen.

Però tot dependrà a la fi de si el Govern és capaç, enmig del desert, de llançar alguna iniciativa important. Primer, per tractar de tancar políticament o superar en tant que sigui possible la ferida jurídica que acaba d’encaixar l’elit nacionalista catalana. Segon, per posar sobre la taula tota la seva capacitat d’influència (i raonament) que dissuadeixi el govern de Carles Puigdemont de fer nous passos en fals. I tercer, per projectar la reconducció dels problemes polítics, ara allotjats als tribunals, al terreny del qual mai haurien hagut de sortir: la política.