El malestar de les societats

Per què en l'última dècada ha anat creixent un malestar en les societats occidentals que ha acabat qüestionant el model polític vigent? Les elits econòmiques, polítiques i culturals, atrapades en la visió del món que van anar configurant des de principis dels vuitanta, no van saber o no van voler anticipar les fractures en curs, no van calcular les conseqüències de les seves polítiques de resposta a la crisi, no saben captar ara les causes del descontentament i, en conseqüència, no encerten a compondre la figura enfront d'aquells moviments que han estat capaços de connectar amb les pors i les incerteses dels ciutadà.

Davant el desconcert, s'està responent d'una manera tan mecànica com ineficient: culpar l'economia i dimonitzar els qui capitalitzen el descontent (i de pas els seus errats votants). Per què el Partit Demòcrata no va escoltar Sanders? Les classes dirigents són ostatges de les seves pròpies creences: la reducció de l'home a subjecte econòmic (magníficament descrita per Daniel Cohen), ser autosuficient, individu dessocialitzat, que lluita a mort per la supervivència econòmica, negant-li la complexa economia del desig humà.

A partir del principi que la societat no existeix, només existeixen els individus, es van anar destruint les institucions intermèdies que articulaven la relació entre el públic i la societat civil. I el creixement —amb el consum com a model de comportament social— es va convertir en únic factor de legitimació de les polítiques i de les conductes.

Sens dubte, la crisi econòmica té a veure amb la irrupció del malestar, dos terços dels ciutadans han vist sensiblement disminuïts els seus recursos als països del primer món. I s'ha obert una gran bretxa entre perdedors i integrats, amb diferències sensibles dins de les mateixes classes mitjanes. Al mateix temps, el creixement exponencial dels beneficis en alguns sectors de la nova economia, a cavall de la globalització, ha obert una fantasia nihilista —no hi ha límits, tot està permès— que ha afeblit moralment i culturalment la societat.

Però ja ens va advertir Hegel que ser reconeguts és l'obsessió dels humans i la història ens ensenya que els ciutadans necessiten l'empara d'un entorn que els salvi de la intempèrie. Per això s'agrupen. I per això, oh gran sorpresa!, les xarxes socials han servit prioritàriament per reforçar llaços amb els més propers i reconstruir els espais comuns amb aquests. Alguna cosa que no estava prevista en els càlculs dels cantaires de la globalització. I per aquesta finestra van entrar moltes sorpreses: per exemple, les mobilitzacions socials que a Espanya van trobar les fórmules del 15-M o del sobiranisme català.

El procés accelerat de globalització va generar vertigen. I la crisi va trencar el cicle de la indiferència. Europa es va espantar perquè de sobte va prendre consciència que ja no era el centre del món. I va començar a veure amenaces provinents de l'exterior. Els països que crèiem subalterns, aixecaven cap, amb efectes reals i simbòlics sobre les nostres vides quotidianes: canvi del model productiu, caigudes de salaris, promiscuïtat cultural, qüestionament del caràcter universal de les nostres creences. No es va acompanyar la ciutadania en aquest procés. Al contrari es va embarcar en la fantasia de l'endeutament sense límits i dels diners fàcils. I no es va entendre que no n'hi ha prou amb prometre un enriquiment que aviat es veu que és una falsa il·lusió. I ara les pors dels ciutadans les capitalitzen l'extrema dreta i el poder brut, a l'estil Trump.

Mentre els mitjans es debaten al voltant de la postveritat (és a dir, el reconeixement de la credibilitat perduda), el president Trump inaugura la postdemocràcia twitter. Cada dia els seus seguidors reben al mòbil un missatge directe i afalagador de les seves baixes passions, escrit en el to desenfadat i protestaire que connecta amb el seu malestar. I no és fàcil de combatre. Davant això la dreta i l'esquerra tradicionals es queden sense resposta. I se sumen a la quimera dels neoautoritaris.

És la crisi europea: atacs a la sobirania i als drets bàsics de països com Grècia, murs, fronteres, enduriment de les lleis, contemporització amb la xenofòbia i el racisme, tolerància amb els països que trepitgen els valors de la Unió, pactes immorals amb Turquia, debilitament de les institucions democràtiques. I sense cap altre pla de futur que una Europa a dues velocitats, econòmiques per descomptat. No n'aprenen.