McEwan veu en el Brexit reflexos del III Reich i del terror de Robespierre

Davant els atacs als models socials oberts i democràtics que imposa el neocapitalisme ultraliberal, què sentim?, es pregunta l'escriptor anglès Ian McEwan. “Impotència: ens costa com a individus influir en els esdeveniments i en la seva comprensió, dubtem; això és característic de Hamlet i del meu protagonista, per això el faig parlar des d'un úter: no pot influir en els esdeveniments, només observa”, assegura. I així justifica la gènesi de Closca de nou, la ja 16a obra que li publica a Espanya Anagrama (castellà i català).

El sempre més literàriament arriscat del ja mític grup d'autors britànics que la revista Granta va encastellar fa gairebé un quart de segle, en un dream team amb, entre d'altres, Martin Amis, Julian Barnes, Jonathan Coe o Graham Swift (“mai m'he considerat així; va ser fruit de l'atzar de néixer tots als anys 40 i tenir lectures comunes; no compartim cap corrent estètic”, aclareix), ha tornat a fer un triple salt. El recurs a la veu intrauterina a l'estil Tristram Shandy de Lawrence Sterne ressona aquí en la història d'una dona embarassada que planeja juntament amb el seu cunyat, amb el qual manté una relació, matar el seu marit per heretar una mansió. El fetus reflexionarà o farà de notari d'aquest desordre natural de les coses en què naufraga l'ésser humà en aquests temps.

“Hamlet i gairebé tots moren a l'obra de Shakespeare, per la qual cosa només queda el silenci; el meu protagonista naixerà per intentar interrompre així els esdeveniments i buscar un sentit a la vida perquè la resta és tot caos… I aquesta és l'essència que ha de buscar tot artista enfront del desordre que ens envolta”, opina qui en començar a escriure aquesta obra estava rellegint el seu estimat Hamlet, “paradigma de l'home modern, carregat de dubtes i que s'interroga sempre”.

McEwan (Aldershot, 1948), que la nit del dijous va mantenir una xerrada sobre el llibre davant 500 persones en el marc del festival Kosmopolis al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, sembla també qüestionar-se constantment a si mateix, en una trajectòria tan excelsa com desconcertant per als seus lectors, que pot anar d'un Amor perdurable o Expiació, a aquest Closca de nou. “Escric cada novel·la com si fos la primera, començo de zero, soc com una pàgina en blanc de mi mateix, com si no tingués passat o història com a escriptor; tot comença cada vegada perquè en cada obra ho trec tot del meu interior més íntim, és com una purga”, exorcitza també ara després de les seves delicades ulleres i el seu front ample. Hi ha tant un punt fisiològic com una mutació intel·lectual. “Trigo un temps a escriure una línia d'un nou projecte, em costa molt començar un llibre, soc lent, i jo canvio durant aquest període: els meus interessos són diferents i m'encanta sorprendre'm a mi mateix com a autor i com a lector”. I avisa: “La novel·la que estic fent ara està a anys llum del que penso en aquesta”.

El fetus escolta les notícies que la seva mare sent per la BBC, la qual cosa permet a McEwan més d'una referència a l'aclaparadora actualitat, com el tema dels refugiats. “És una prova molt dura per a Europa, el comportament de la qual no ha estat exemplar; hauríem d'acceptar més gent: Anglaterra, per exemple, només n'acollirà 20.000 en cinc anys; i, és clar, dedicar més milions d'euros a acollir-los en condicions de sostenibilitat i integració; l'inquietant és que l'extrema dreta europea està amb això fertilitzant un camp racista ja de per si mateix abonat”.

No cal ni dir que l'escriptor, que ara treballa en el guió per adaptar dues de les seves novel·les al cinema, Chesil Beach i La llei del menor, és radicalment contrari al Brexit, sobre el qual manté postures molt clares i dures: “16 milions d'anglesos estaven per quedar-se a la UE i 17 milions, per anar-se'n, però existeix un petit grup polític molt enèrgic, d'impacients i opacs, que porten el procés i parlen no com la meitat del poble anglès sinó com si fossin tot el poble; és greu també perquè Gran Bretanya funciona a partir d'una democràcia parlamentària i no a cop de plebiscits, que em recorden al Tercer Reich”. Aquests polítics, a més, ataquen els qui no pensen com ells: “Reaccionen violentament i el seu braç armat, la premsa groga, ha començat a indagar en les vides de jutges que defensaven que el Brexit podria comportar la pèrdua de drets humans per veure si són homosexuals o coses així; recorda l'època del terror de la Revolució francesa i Robespierre… l'aire està molt viciat al meu país”, resumeix.

L'autor de Primer amor, últimos ritos veu que els refugiats són, en realitat, corol·lari del terror de l'11-S: “Encara vivim en aquest capítol, molt llarg, pels seus efectes: es van escriure llibres molt ràpids que no eren tant literatura com cròniques o reportatges; excepte monstres com Tolstoi, o Anthony Trollope, una novel·la no pot abastar un món, només pot abordar el sistema des d'un individu o una família; avui els escriptors hem abandonat aquesta opció potser perquè som ja una societat molt fragmentada per poder abordar una cosmovisió així”.

El que fa més pànic al fetus és, curiosament, que l'actitud criminal de la seva mare no es tradueixi en ell en la impossibilitat d'accedir a la cultura segons la família d'adopció que l'acollís. “Quan parlem de pobresa sempre ho traduïm en diners; però aquesta pobresa comporta també no tenir ni solitud ni silenci: ser pobre acostuma a implicar viure sense espai, tots amuntegats, la tele sempre funcionant… I requereixes solitud i silenci per extreure un dels luxes més grans al qual podem accedir: el sentit a la vida”. McEwan, doncs, com un luxe.