Història de les disputes de Barcelona

La història de les ciutats podria escriure's amb la relació de les controvèrsies per les quals han passat. L'inventari de les querelles entaulades als seus fòrums intel·lectuals ens ajudaria a comprendre l'atracció que va exercir la ciutat. I coneixent el motiu d'aquelles discussions, i la personalitat dels polemistes, sabríem com han nascut les idees i en quins carrers i places s'ha elaborat la seva influència.

A Estudios sobre la cábala en Cataluña publicat per Alpha Decay, Moshe Idel descriu la Barcelona del segle XIII com l'escenari crucial d'una intensa vida cultural protagonitzada per franciscans, càtars i cabalistes. Imbuïts en una indagació vivaç i en els complexos processos d'adquirir, adaptar o rebutjar el coneixement que portaven a la ciutat. La sofisticació amb què interpretaven les incògnites de la teologia, la filosofia i la mística van donar forma a una peculiar manera d'entendre les arts del pensament esotèric.

Moshe Idel, titular de la Càtedra Max Cooper de Pensament Jueu, especialista en la Càbala i “hereu” de Gershom Sholem, s'estén en aquest volum explicant la fascinant història de la disputa que van mantenir a Barcelona dos obstinats cercles d'intel·lectuals jueus. Els deixebles de Nahmànides i els seguidors d'Abulafia.

Per calibrar la delicadesa de les seves discussions erudites i la violència verbal amb què condemnaven les proposicions adverses, cal considerar la subtilesa, de vegades incomprensible, de les seves investigacions místiques. Els cabalistes de la Provença havien ensenyat als cabalistes de Girona i aquests als de Barcelona a cartografiar l'estructura del regne diví. En els seus tractats s'aventurava la topografia del revers del món, de l'altre costat o del més enllà. I no hi havia traç que no fos fruit d'una intel·ligent conjectura.

Els partidaris de Nahmànides, seguidors de l'anomenada càbala teosòfica, se subjectaven als dictats de la tradició inaugurada pels redactors del Pentateuc. Els deixebles d'Abulafia van incorporar als seus estudis les revelacions d'una innovadora càbala lingüística, una ciència de la combinació de les lletres.

En les seves respectives interpretacions cada cercle trobava motius per a una incansable i mútua impugnació. Però segons explica Idel, la causa central de la seva enemistat es troba en la manera amb què totes dues escoles concebien els límits pedagògics del secret. Nahmànides era un discretíssim guardià del llegat bíblic i considerava perillosa la temptació de compartir el coneixement murmurat per Moisès. Abulafia era el portador d'una innovadora càbala i partidari d'ensenyar a desxifrar els misteris heretats.

D'aquesta manera, en la disputa de Barcelona es confrontaven dos il·lustres cabalistes i dues maneres d'entendre la dimensió aristocràtica del saber. Des de la perspectiva profètica i messiànica d'Abulafia calia disseminar el coneixement pel món. Per al conservador Nahmànides, és millor respectar la pausa de la tradició i reservar l'ensenyament a uns pocs deixebles triats.

Encara que les dues escoles comparteixen el triple aspecte del secret —el pressentiment sublim de l'incognoscible, allò que pot saber-se però no explicar-se, i el que es transmet només sota jurament de discreció—, la seva disputa va ser transcendent. Tot en la càbala havia estat pensat sota la tensió del dir i mostrar, parlar i callar, ensenyar o negar, ocultar o desvelar, i la consciència d'aquesta doble obligació explica la convulsió intel·lectual i moral provocada a Barcelona quan el saragossà Abraham Abulafia va tornar amb la seva revelació d'un llarg viatge per orient.