Les finances i els poetes

La figura d’Aribau té un atractiu que va molt més enllà de la cèlebre oda que va escriure, perquè en realitat representa la capacitat de poder que Catalunya aconseguia tenir a Madrid. En general, influir a Madrid ha estat profitós per a la societat catalana, una evidència que avui es tendeix a deixar de banda. Home de confiança del banquer català Gaspar Remisa, Aribau no hauria pogut imaginar que el seu poema, peça d’ocasió, “Oda a la pàtria” —tot i que el títol real és “Oda a D. Gaspar de Remisa”—, marcaria l’inici simbòlic de la Renaixença. Aribau escriu el poema com una felicitació a Remisa per la seva onomàstica. Diu en una carta: “Para el día de S. Gaspar presentamos al Gefe algunas composiciones en varias lenguas: A mí me ha tocado el catalán y he forjado estos informes alejandrinos que te incluyo para que los revises, taches y enmiendes lo que juzgares pues yo en mi vida las vi más gordas”.

A Barcelona, la publicació del poema a les pàgines d’El Vapor genera una receptivitat inèdita. Aquí comença alguna cosa, encara que Aribau ni se n’adonés ni s’adherís a l’èpica del catalanisme més primerenc. Menéndez y Pelayo diu que Aribau “va ser un gran poeta català una sola vegada a la vida, per ocasió fortuïta, sense pla ni propòsit de restauració sistemàtica”. És més: hi va haver crítics que el van considerar “el primer prosista castellà d’aleshores”. Altra vegada, l’atzar i la necessitat.

A partir del patrimoni familiar, Remisa es converteix en el gran contractista de Barcelona i, quan s’instal·la a una ciutat de Madrid que encara té molt de poble, la seva influència és crucial fins al punt que, pròxim als racons més directes de la Cort, obté informació reservada que li serà molt útil per als seus negocis. A Madrid funda el diari El Constitucional, que Aribau dirigeix. Polsar aquell context social detecta un alt grau de clientelisme que en part no ha cessat. Aribau es queixava de la processó contínua de pretendents que l’assetjaven a l’oficina.

A l’ombra de Remisa, Aribau arriba a dirigir el Tesoro Público i la Casa de Moneda, amb la idea de centralitzar “tota l’acció recaptadora i distributiva”. Publica la impagable Biblioteca de Autores Españoles. Remisa és un home de moltes cares, segons les conveniències i els interessos econòmics, malgrat les seves proclamacions d’integritat. El moderantisme polític no era incompatible amb marges imprecisos d’ètica pública. Quan va morir, Aribau era al seu costat. Li va pronunciar l’oració fúnebre.

Això era en aquell Madrid entre dos segles, entre bucaners i taurons, en un Estat que havia passat per la invasió francesa. A set jornades en diligència, a Barcelona van caient les muralles, neixen els nous teatres i els luxes mimètics, discuteixen proteccionistes i lliurecanvistes. Reapareix ara la compilació de José María Ramón de San Pedro, Banqueros románticos catalanes, rigorosament editat per Enrique Faes.

Són les figures de banquers i homes de finances com Xifré, Remisa, Safont i Arús, grans fortunes que s’originen a la plana de Vic, a la Llotja de Barcelona, als ports de les Antilles i als nous mercats. Aquests pròcers competeixen, s’alien, pacten i es traeixen. L’empenta de la nova Barcelona i la presència de Catalunya en la vida financera de Madrid aconseguien una de les seves millors oportunitats. Van ser els catalans més rics de la primera meitat isabelina.

Safont, de Vic, va portar l’especulació als límits més penombrosos. L’indià arximilionari Xifré, precursor a la seva manera de les finances globals, fa compatible sostenir els caputxins de Sarrià, pagar de la seva butxaca l’extinció d’incendis, haver estat propietari d’esclaus a Cuba i influent potentat a Nova York, ser amic del frenòleg Marià Cubí, ajudar el culte catòlic i tenir complicitats maçòniques, com mostren les al·legories al capdamunt de la seva gran aportació arquitectònica, els porxos de Xifré, davant de la Llotja, una esplèndida aventura immobiliària. La ciutat s’engresca i es diverteix, es crespa en conflictes, creix i viu successives gatzares, però la banca i les finances sempre sobreviuen.

La lectura de més èxit era Barcelona y sus misterios. La ciutat, una mica a les palpentes, va afirmant el seu trademark de futur. No hi falta l’enigma: per exemple, la connexió de Xifré amb una secta internacional, La Quarta Dimensió, partidària d’unificar les religions monoteistes del món. Qui sap si això eren finances o poesia.

Valentí Puig és escriptor.