Ser alguna cosa

Ara mateix, quan hi ha tanta gent benpensant que s’escandaliza per l’abundància universal de banderes, cridòria patriòtica, cants i emblemes i eslògans sovint excessius i extrems, cal conservar la serenitat i recordar que una cosa són, precisament, els excessos (que sempre atribuïm als altres, no als nostres…), i una altra cosa la condició radicalment social i col·lectiva d’aquesta espècie d’Homo sapiens sapiens amb cervell tan complicat. Perquè els grups humans de qualsevol tipus i grandària (tribus, ciutats, nacions, pobles, països, societats, el que siga) no tenen una existència material, orgànica o física, del mateix tipus que un agregat mineral o cel·lular. Ni són un objecte identificable com a tal, ni una suma definida d’objectes. En tant que grups, només tenen existència en la ment dels individus que els componen, en primer lloc, i en segon lloc en la ment de qui els observa i els reconeix com a tals. Perquè el grup no existeix si no es reconeix: es pot reconèixer a través d’un nom comú, a través de la percepció directa o indirecta d’uns límits territorials, associatius o de llinatge, a través d’imatges comunes, de paraules i d’idees o de símbols, a través de la convicció de posseir alguna singularitat i alguna diferència significativa.

Podríem continuar amb una llista, llarga o curta, de requisits o condicions d’aquesta mena, però no cal definir-ho amb més detall: supose que la idea és clara. La idea és que el ser col·lectiu i comú, el ser alguna cosa com a grup singular i diferent, no consisteix en una realitat material i directa, sinó que és una representació, un fet de consciència, de pensar-se i de dir-se. Perquè una societat humana no és una entitat orgànica, a la manera d’un cos compost de teixits i de membres, i d’altra banda és molt més que un ramat, un estol d’aus o una banda de simis. Una societat humana és humana, i és societat, en tant que és mental, és verbal i és simbòlica.

La mediació simbòlica i verbal és sempre necessària, i molt més quan es tracta de grups d’una certa grandària i complexitat, impossibles de percebre directament en els seus límits i dimensions. Llavors, com que la percepció no pot ser immediata i directa, només pot fer-se a través d’emblemes, signes i símbols que representen el grup com a tal. La mediació, doncs, es farà a través d’un nom comú reconegut (“som atenesos”, “som musulmans”, “som catalans”), a través de la imatge o concepció del territori, a través de dates o fets de la història mítica o real (una festa patriòtica, el dia de la independència), a través de figures arquetípiques (l’Oncle Sam, el coq gaulois, John Bull, el toro d’Osborne), a través de llocs sagrats o històrics (Covadonga, Montserrat), a través de monuments o edificis (l’Independence Hall de Filadèlfia, el monestir de Batalha a Portugal, i si voleu la Torre Eiffel… o el Micalet de València). A través de grans noms històrics, mítics o literaris: Jaume I, George Washington, el Cid o Don Quijote. O fins i tot a través d’imatges o emblemes sagrats. Així és aquest món tan antipàtic i, si no ens agrada, sempre ens queda la pràctica del robinsonime polític. Robinsonisme de Robinson Crusoe, vull dir.