El que no seria possible i el que sí

Rajoy estaria disposat a mantenir noves trobades subterrànies amb Puigdemont per parlar de tot excepte del referèndum sobre la independència de Catalunya; i el president català només estaria d'acord a oficialitzar aquests contactes si fos per parlar del referèndum. Alhora, si el 71% dels catalans està a favor que es convoqui aquesta consulta, el 61% de la resta dels espanyols hi està en contra.

No és realista esperar que l'independentisme sobrevingut es dissolgui en l'aire. Però la veritat és que gairebé cinc anys després de la caiguda del cavall d'Artur Mas, el suport a la secessió segueix sent tenaçment insuficient per fer un pas amb tantes conseqüències, i tan greus, per a les persones. Així ho constaten els resultats electorals i les enquestes, que mes rere mes certifiquen que la meitat de la població catalana està en contra de la separació.

Davant de l'atzucac en què s'ha ficat l'independentisme, tan imprudent seria ignorar els seus intents de saltar-se la legalitat com menysprear els símptomes d'estar buscant una sortida que de vegades emergeixen des del subsol de la política nacionalista. Com quan Artur Mas invoca la possibilitat d'una tercera via negociable que passaria per optar entre la independència i una oferta de millora de l'autogovern català que oferís el Govern espanyol.

No és la història de sempre. Admetre que un referèndum sobre sí o no a la independència exclou les opcions intermèdies (federalisme, autonomia reforçada, etc.), que sumades són majoritàries, és un pas endavant. Però té trampa. El mateix dia en què es coneixia aquesta proposta, la portaveu del Govern, Neus Munté, es declarava a favor del diàleg, però advertint (EL PAÍS, 24-2-2017) que cap proposta podria ja aturar el referèndum d'autodeterminació: perquè “no podem trair el que és un mandat del Parlament” i perquè “és perfectament possible si hi ha voluntat política”. Mandat inexistent a la vista dels resultats de les eleccions del 2015; i voluntat política per acceptar que un de cada dos catalans siguin convertits de la nit al dia en estrangers a la seva terra.

No obstant això, cal imaginar una altra via de sortida. Acceptar que al final hi hagi un referèndum, però no entre dues opcions excloents, sinó a favor d'una solució pactada entre els dos Governs. Aquesta sortida seria el desenllaç d'una llarga negociació sobre objectius intermedis i no sobre el tot o res habitual.

Significaria un replegament cap al gradualisme catalanista tradicional que permetés negociar no sobre la independència, però sí sobre els motius invocats en el seu moment per justificar-ne l'adhesió (finançament, per exemple). Significaria també substituir el dilema entre votar i no votar pel de sobre què, sense que divideixi la població en dues parts; i sense vulnerar l'ordre constitucional, incloent el respecte del principi d'igualtat dels articles 138 i 139 . El Govern espanyol està obligat a rebutjar propostes que desbordin els límits de la legalitat, però també a negociar amb les autoritats catalanes qualsevol possibilitat d'acord dins d'aquest marc.

I no és cert que no hi hagi cap alternativa sobre la taula. Acadèmics, polítics, intel·lectuals han plantejat sortides amb diferents formulacions, però partint d'aquesta base comuna: sí a la consulta però no sobre la independència, la proposta més extrema, sinó de ratificació de l'acord sobre l'autogovern català al qual arribin els Governs d'Espanya i Catalunya per a la seva incorporació a l'Estatut pels procediments previstos.