Una sortida per a Catalunya

Existeix una tercera via entre la independència i l'immobilisme. I correspon a l'Estat plantejar-la. Aquest és el cor de la intervenció ahir a Madrid de l'expresident de la Generalitat Artur Mas. Una afirmació de sentit comú amb la qual estem completament d'acord i que ofereix una oportunitat que ha de ser plenament aprofitada. Sens dubte, parlem d'un espai tan estret com precari en el qual moure's serà fart complicat i en el qual l'èxit requerirà tanta paciència com flexibilitat. Raó per la qual és necessari endinsar-se en aquest camí al més aviat possible.

L'independentisme és un projecte esgotat i sense possibilitats d'èxit. Des que es va engegar fa cinc anys no ha aconseguit res de positiu: ni sumar a una majoria de catalans a aquest projecte ni recaptar ni un mínim suport internacional. Al contrari, ha fracturat la societat catalana, anul·lat políticament la que històricament ha estat la primera força política a Catalunya, Convergència i Unió, deixat el govern de la Generalitat a l'atzar dels capritxos d'una força radical i assembleària com les CUP i privat els catalans d'un govern que resolgui els seus problemes reals i legisli en el seu benefici.

Però també cal reconèixer que l'immobilisme practicat pel Govern de Rajoy, negant qualsevol possibilitat de diàleg polític alhora que confiant-ho tot a una estratègia judicial que sens dubte enverinarà el problema en lloc de canalitzar-ho, és una estratègia negligent que, a més, alimenta a la part contrària els elements més radicals.

Té per tant tot el sentit que enfront dels quals volen aprofitar la situació de bloqueig actual per doblegar l'aposta secessionista, convocar un referèndum il·legal i provocar un xoc de trens amb l'Estat forçant-li a prendre mesures de força com la intervenció de l'autonomia, hi hagi els qui, com Artur Mas, però amb ell milions de catalans, es plantegin com a ineludible l'obertura d'una genuïna negociació política sobre una possible tercera via.

Que l'expresident hagi fet aquest plantejament a Madrid i en un fòrum acadèmic no li treu valor ni mèrit a la reflexió sinó que n'afegeix. Mostra que quan s'apaga la flama de l'olla de pressió política i mediàtica en la qual s'ha convertit la política catalana i es creen els espais adequats per a la reflexió, les propostes de sentit comú s'imposen pel seu propi pes. És evident que al guant que tendeix Artur Mas a l'Estat també hi ha una reivindicació del seu propi paper com a intermediari i garant d'una solució negociada. I que les seves accions passades mostren que no ha dubtat a practicar l'oportunisme per tal d'assegurar la seva supervivència política. Però tot això no resta valor a la seva reflexió. Amb Mas o sense Mas és obvi que hi ha una sortida per a Catalunya i que no és ni la sortida d'Espanya ni la de la Unió Europea sinó una sortida negociada que resolgui de forma consensuada el problema de l'encaix de Catalunya a Espanya.