L’activista gai cèlibe: “Hi ha una gran violència en el món homosexual”

L'escriptor Philippe Ariño, de 36 anys, homosexual i cèlibe, ha defensat aquest diumenge les virtuts del seu “camí”. La seva conferència, afavorida per l'Arquebisbat de Barcelona, va provocar el rebuig del col·lectiu gai, que va protestar enfront de la parròquia de Santa Anna i també dins, gràcies a quatre infiltrats que cantaven més que un policia de paisà en una manifestació okupa. Ariño va poder parlar amb tranquil·litat enfront de 200 joveníssims catòlics —“hem duplicat l'aforament habitual”, es va felicitar un portaveu— que el van rebre amb aplaudiments i van cridar “llibertat, llibertat!” quan els infiltrats van abandonar la parròquia. El periodista no va pronunciar un “discurs de l'odi” contra els gais —com havien temut alguns col·lectius—, sinó que va explicar la seva vida, tenyida de reflexions amb pretensió filosòfica sobre el fet de ser homosexual.

Nascut en una família catòlica —el seu pare va estudiar al seminari amb qui avui és arquebisbe de Barcelona, monsenyor Juan José Omella—, va sortir de l'armari als 21 anys. Així va poder fer en públic el que fins aleshores feia a la seva habitació: “Ballar Spice Girls i Britney Spears”. Es va dedicar a “estudiar el món homosexual”, i va afirmar que havia vist “700 obres de teatre” relacionades amb la temàtica. “Vaig entrar en aquest món amb prudència”. Molta prudència. No va començar a tenir relacions amb altres homes fins als 29. “Vaig viure deu històries. No van ser desastroses, però sentia que no m'omplien”.

Entre els seus amics va descobrir “històries molt greus”, que després va plasmar en el llibre Homosexualitat contracorrent. Violacions, robatoris. Fins i tot crims. “Hi ha una gran violència dins de la comunitat homosexual, que no ve de l'exterior”, va afirmar. Per si no fos poc, aquesta violència es tapa amb una omertà a la siciliana: “Hi ha una llei del silenci molt potent”.

Va ser la part més polèmica de la xerrada (la Generalitat i l'Observatori contra l'Homofòbia tenien “observadors” a la sala) per bé que va deixar altres perles. Per a ell, les parelles gais no poden ser felices. O, almenys, no “resplendeixen” de felicitat com ho fan les “parelles heterosexuals casades” i els “cèlibes consagrats”. Si Freud va advertir del malestar a la cultura, ell sembla descobrir el malestar al món gai.

Però el que va posar el públic dempeus —és un dir, tots van continuar asseguts— va ser la seva defensa a ultrança de l'Església, de Jesús i Maria. “El gran tabú és la virginitat. El món no vol parlar de la verge Maria ni del celibat”. Aplaudiments. Ariño (“com afecte, però sense C”, va aclarir) va defensar que la “continència” és “el millor camí”, però que no desitja “imposar-lo” ni “ser una vedette” (!).

Ariño va encadenar passatges suposadament memorables de la seva vida: “El meu naixement va ser un miracle”; “vaig descobrir la meva homosexualitat als deu anys”; “el bateig va ser el dia més bonic de la meva vida”. I els va entrellaçar amb divagacions sobre la vida. Va lloar la pobresa (també la de l'Església) i es va definir com “d'esquerres” i “feminista”. Admira les “dones patidores”, i les va buscar entre un grup de prostitutes que exercia en un bosc de França.

Va patir bullying a l'institut, per bé que no sent rancúnia envers els companys. I diu que l'Església el va salvar. “Va ser el meu refugi, els meus primers amics”. Després ja va venir la llarga sortida de l'armari. I la decepció posterior.

El seu discurs va resultar de vegades difícil de seguir. Ariño va exposar una peculiar teoria sobre l'homofòbia, segons la qual ho són els robatoris o violacions que els gais s'infligeixen entre ells. Va dir que les lleis “pro gais” són promogudes per heterosexuals que tenen per objectiu “atacar l'Església”. I va reivindicar el paper dels homosexuals com prosèlits: “No us suïcideu, som uns evangelitzadors de primera”.

El delegat de Joventut de l'Arquebisbat, Bruno Berchez, va justificar abans de l'acte la invitació a Ariño perquè és “una veu interessant”. “S'organitzen altres xerrades amb gais?” Berchez diu que va haver-hi una altra, fa anys, sobre com guarir l'homosexualitat. “No ens va agradar”.

Davant les càmeres, i amb un ple de públic, Berchez va presentar Ariño amb entusiasme: “L'has feta bona!”. Aplaudiments. “Cada vegada me l'estimo més”, va agregar, a la qual cosa l'escriptor va respondre, aquesta vegada sí, de broma: “Compte amb el que dius...”. Perquè ell mateix, va confessar, és “enamoradís i sensible”, i no pas un cèlibe consagrat. “Encara sento atracció pel mateix sexe. La continència és una decisió, un combat”. Al final, un vol saber com porta això del celibat i, en un apart, li ho pregunta. “Bé. Sempre hi ha temptacions”.