No fem el mort

1. Tot i que el senyor Mariano Rajoy no ho cregui, la pilota del procés segueix estant a la seva teulada. També és veritat que l'altra part del contenciós de vegades no està gaire per la feina quan la té una estoneta ell, però justament per això el senyor Rajoy hauria de mostrar més que mai la seva cara amable i més dialogant envers el Govern de la Generalitat, gesticuli com gesticuli. Tenir la pilota a la teva teulada no deixa de ser una responsabilitat molt seriosa, perquè, entre altres coses, t'obliga a moure peça.

El senyor Rajoy segueix amb el tretze són tretze i sembla que per a l'única cosa que li serveix tenir la pilota és per deixar-la allà i que es vagi podrint. No ha reparat, ni ningú del personal que cobra per a això li ha fet veure el privilegi que suposa resoldre d'una punyetera vegada el problema territorial d'Espanya almenys per a dues generacions. A part de quedar als llibres d'història, que tampoc estaria gens malament. Però al senyor Rajoy sembla que el futur no li interessa. I el passat, tampoc, del que sembla que només coneix el que li quadra amb els seus interessos ideològics.

Poques hores abans de revalidar la presidència del Govern central, amb el suport del PSOE, al senyor Rajoy li va passar pel cap cedir una mica de terreny a l'enemic prometent-li uns canals de diàleg que mai s’ha complert. No pocs a Catalunya pensem que perdre la majoria absoluta serveix per a molts èxits polítics en benefici de la ciutadania, encara que al cap de pocs segons t’adonis que el PP torna a passar el seu corró, només que aquesta vegada amb la inestimable coparticipació del partit socialista, que de corrons també en sap un bon tros, per fer que Espanya estigui més unida i indivisible que mai.

Jo sóc dels que creuen que el Govern central mai acceptarà un referèndum acordat. I em sembla que la part catalana del contenciós pensa, amb raó, el mateix. Sigui el Govern del PP o el del PSOE. A l'enemic, ni aigua. I ho sé perquè només cal mirar la senyora Santamaría –com vaig observar en el seu moment la rialleta rasputiniana d’Alfonso Guerra, controlant el seu gest irònic i de desdeny quan els periodistes li demanaven que es pronunciés sobre qualsevol afer de Catalunya.

Jo al Govern espanyol li suggeriria la lectura d'un llibre molt savi en l'anàlisi de decisions polítiques que acaba de publicar-se. Es titula Consideraciones sobre la Revolución francesa, de Madame de Staël (Arpa). L’autora escriu: “El poder executiu «feia el mort», segons expressió d'un diputat de la bancada esquerra de l’Assemblea, perquè esperava (equivocadament) que el bé acabaria naixent de l'excés de mals”. Doncs, això, senyor Rajoy. Deixi de fer el mort.

2.La sortida en olor de multituds del senyor Artur Mas i les senyores Joana Ortega i Irene Rigau, acompanyats de tot el Govern, em va produir una sensació de banalització de la política que no ens mereixem, estiguem d'acord amb el procés o no. M'hauria agradat una mica més de sobrietat, més a l’estil danès. Més de l’estil Borgen, per entendre'ns. A Borgen sempre fa l'efecte que quan un president de govern torna a casa, abans passa pel forn de la cantonada, no fos que a casa no hi hagués pa per al sopar.

Les cerimonioses parades de rigor dels jutjats i la tumultuosa comitiva que els acompanyava per cantar Els segadors no servia precisament per fer una sèrie com la danesa. Tampoc servia per fer-la pujar les escalinates del Palau de Justícia i saludar la multitud vociferant amb llagrimeig als ulls.

Jo sóc dels que pensa que aquest judici és un error monumental. Ineficaç i poc comprensiu amb els més de dos milions de persones que van sortir a les urnes el 9-N (inclòs el 15% que va votar no a la independència). Però això és una cosa i una altra molt diferent és creure o fer-nos creure que tot això passa per respectar o fer valer l'equívoc “mandat democràtic”. El mandat democràtic es va liquidar el 9-N amb tres milions de persones que no van anar a votar. I el mandat democràtic es va liquidar el 27-S amb tres punts i mig per sota de la majoria independentista necessària. Si es compta la gent al carrer els Onze de Setembre, comptem també la que no surt a votar i la que vota no a la independència.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.