El jutge Barrientos a ‘Gran Hermano’

Els jubilats saben millor que ningú que un judici és públic. Qualsevol pot accedir a la sala de vistes i seguir-ne un. Alguns d'aquests jubilats ho han convertit en afició. D'una manera incomprensible, saben anticipadament quins judicis se celebraran i s’asseuen pacientment a escoltar: un homicidi, una venjança, una banda de narcotraficants. A ells la petanca o les obres públiques no els agraden. Els exciten els judicis. Allà aprenen, s'entretenen.

Esclar que no és el mateix que escodrinyi el teu comportament un jubilat des del seu seient que els milions de ciutadans que (potencialment) poden seguir el procés contra Artur Mas, per exemple, a través del web d'EL PAÍS. La causa del 9-N està sotmesa a un complet escrutini. Les televisions emeten bona part de les sessions en directe. Cada gest s'analitza. Cada mirada significa. Cada paraula explica. I la consciència d'aquesta exposició mediàtica, d'aquest Gran Hermano judicial, pot alterar les actituds a la sala.

A Jesús Barrientos el defineixen els que el coneixen com un magistrat gelós de la seva independència. “Un jutge molt jutge”, signifiqui el que signifiqui. Tot i que és afable i de tracte correcte, diuen, a la sala pot ser dur, tallant, hostil. Barrientos és president del TSJC i també presideix la causa del 9-N. La seva missió és dirigir l'orquestra: deixar que soni la música, però interrompre-la si algú desafina. No sembla fàcil. Menys encara quan milers de persones miren.

Lleonès de naixement i per convicció, Barrientos ha dirigit el judici gairebé íntegrament en un català decentíssim (en rep classes als matins, de 7 a 8 h). També ho ha fet el fiscal, el lleidatà Emilio Sánchez Ulled. No és una elecció gratuïta. Tampoc ho és l'exquisida cordialitat que ha exhibit des de dilluns –“normalment no és tan simpàtic”, il·lustra un advocat– encara que ha intervingut quan ho ha vist oportú per frenar el mateix Mas, el fiscal o els testimonis quan es desviaven.

L'obsessió de Barrientos és que el reality 9-N de cap manera sembli una causa política. I que ningú el faci servir per a aquestes finalitats. Dilluns, quan Mas va repetir que havia de “promoure la participació”, Barrientos va saltar: “Això ja ens ho ha explicat. Nova pregunta”. I quan l'expresident es va preguntar per què ningú va interrompre les votacions el 9-N, va tornar a la càrrega: “Vostè no pot llançar interrogatoris, s’ha de limitar a contestar si ho vol”.

Però com diuen als realities, al final t'oblides de la càmera. I Barrientos s'ha anat deixant anar. Dimarts, l'advocat Jordi Pina va intentar desacreditar una directora que es va negar a cedir l'institut per votar. Va dir que havia “pres partit”. Barrientos el va tallar: “No permetré preguntes de cap partit”. Dimecres, va advertir a Xavier Trias que havia de “dir la veritat” malgrat la seva “relació d'afecte” amb els acusats. I va donar una mostra que, de vegades, els jutges no estan tan pendents dels fets polítics com uns quants imaginen. “De Gispert o De Gisbert?”, va preguntar a l'expresidenta del Parlament, Núria de Gispert. L'anècdota va tenir cert èxit en els mitjans digitals.

La declaració, avui, de l'exdiputada d’ERC Gemma Calvet ha fet sortir el Barrientos més sever. Cinc vegades li ha recordat (li ha “pregat”, fins i tot) que havia de limitar-se a contestar les preguntes, i no a fer un míting sobre la independència. “És que aquest judici té un context”, ha protestat Calvet, però el jutge li ha barrat el pas: “A vostè no li toca analitzar el context d'aquest judici. Ve com a testimoni a contestar les preguntes que se li fan. Ja és suficient, senyora”. Tot i que això no ha impedit que l'acomiadés amb la mateixa cordialitat (“gràcies per la seva col·laboració”) abans de tancar la vista, com acostuma, fent sonar una campaneta.