Pau Donés pateix una recaiguda en el càncer: “Passi el que passi, Jarabe de Palo torna”

Feia un any que estava net. Els marcadors tumorals a 0. En els escàners no es veien tumors. El cranc estava tan dormit que fins i tot vaig arribar a creure que m'havia curat. Mentrestant seguia preparant la nostra tornada al ring. Un disc, una gira i un llibre. El 2017 havia de ser un any gloriós.

De sobte rebo una trucada de l'hospi. En l'últim control els marcadors han pujat. Em faig un TAC (escàner) i amagat al peritoneu troben un petit tumor.

Oh, oh! Males notícies. Vaig passar un parell de dies pensant. El cranc tornava a despertar-se. Quines conseqüències podria tenir això? Com afectaria els nostres plans?. Feia un un any i mig que estava a casa, un any i mig genial, gaudint de la tardor, del mar, de la família, de passejos per la muntanya inexplicables. Encara que a mesura que passava el temps, les ganes de tornar a trepitjar un escenari es van convertir en una necessitat de primer ordre. Després de donar-hi moltes voltes, vaig arribar a la conclusió que no deixaria que el cranc em tornés a apartar de la música. M'era igual. Passés el que passés, diguessin el que diguessin, el 2017 Jarabe tornava als escenaris.

Vaig telefonar la meva oncòloga, Elena Élez, i li vaig explicar tot el que tenia en ment per a aquest any i que, malgrat les últimes notícies, no deixaria de fer. Tenia un pla i el cranc no me'l fotria. La jefa (així anomeno la doctora Élez) em va dir que ni se m'ocorregués deixar els meus plans de costat. Que els tirés endavant, amb cranc o sense cranc , amb quimioteràpia o sense.

I així ho farem. Estrenarem disc en breu, estrenarem també llibre i a partir de mitjans de març comencem amb els concerts. Concerts grans, amb tota la banda, concerts més íntims, en teatres i auditoris, a piano, violoncel, contrabaix i veu. Hi haurà dies que estaré al 100%, d'altres que no tant. Hi haurà dies que em sobrarà la veu, i d'altres en els quals em faltarà. No passa res, perquè aquí seré quan aixequin el teló, en un dels llocs on millor em sento, en un dels llocs on més m'agrada estar, ferms i a l'ordre, cantant per a tu. Tornarem a compartir les nostres vides, cosa que amb gust fem des de fa molts anys.

I al cranc , com he anat fent des que el vaig conèixer, li dedicaré només 5 minuts al dia, encara que això sí, durant les actuacions me'n recordaré de María, de Andrés, de Lino, i pensaré en totes aquelles persones a les quals la bestiola s'ha emportat per davant. I també en totes aquelles que com jo la segueixen torejant dia a dia. A tots ells van dedicats els concerts d'aquest any.

Concierts, directe, viatges, escenaris. Com diuen a Itàlia, no vedo l'ora di cominciare. En res ens tornem a veure les cares.  Fins aviat Music Lovers!