Sortir de l’immobilisme

Les inquietants declaracions de l’exjutge i exdirigent d’Esquerra Republicana Santiago Vidal, que al·ludeixen a un pla secret de ruptura per part de la Generalitat –i els consecutius desmentiments oficials realitzats amb sordina–, han tingut una virtut. La de perfilar a la llum l’estratègia immediata del secessionisme, i la seva disposició a convocar –si li convé– un referèndum contrari a l’ordenament jurídic vigent.

A això coadjuva l’anunci de l’antisistema CUP que votarà els pressupostos autonòmics, la qual cosa insufla un, encara que breu, període d’estabilitat al Govern de Puigdemont-Junqueras, si bé a costa de sotmetre’l als radicals.

Alguns protagonistes del procés han acusat nerviosisme en constatar que sota el mirall còncau de Vidal apareixien els aspectes més rebutjables del seu propòsit, com minimitzar o conculcar drets individuals –incloses les dades fiscals– dels catalans. Per això pretenen imprimir una acceleració al seu programa, precipitant la hipotètica consulta de setembre. I desnaturalitzant-la: de convocatòria amigable esdevindria una arma desafiadora, a contraatac de l’impacte de sentències a dirigents del seu grup, de l’expresident Artur Mas a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Així el procés passa a enllaçar amb alguns tristos aspectes dels processos populistes-sobiranistes en voga més obscurantistes, del Brexit al trumpisme.

Aquest estat efervescent, juntament amb la freqüència amb què s’apel·la a la desobediència, hauria de tenir poc recorregut, atesa la distància amb què la mira la majoria social catalana. Però només la seva remota possibilitat resulta tan greu que converteix en incomprensible la passivitat del Govern, aparentment retornat a l’immobilisme.

Fa dos mesos llargs, Mariano Rajoy va encomanar a la seva vice, Soraya Sáenz de Santamaría, liderar un pla de diàleg al qual ella es va lliurar amb obstinació i al qual el PP va batejar de seguida amb el títol infaust d’operació diàleg. La connotació tacticista del nom i un exabrupte de José María Aznar contra Santamaría van bastar per alentir-ne la dinàmica.

Hi deu haver hagut esforços, però amb prou feines ningú se n’ha assabentat: els resultats són menys que escassos. És clar que dialogar amb qui posa sobre la taula requisits que sap d’entrada insalvables, com la celebració d’un referèndum, resulta ardu. I que simultaniejar-ho amb la vigilància que no es desbordi l’ordre legal ho complica. Però la història està farcida d’exemples igual d’intensos, que els governants eficaços han de saber canalitzar.

L’imprescindible, i sempre pendent, no és una oferta del Govern a l’independentisme per al seu solaç, sinó evitar que (almenys) la meitat de la societat catalana aliena ara al secessionisme se senti abandonada i temptada de caure finalment als seus braços. Per això ha de reconduir-se i afermar-se el seu autogovern, avui atrapat entre centralisme i rebel·lia. Si Rajoy i Santamaría són incapaços de formular una proposta àmplia, que inclogui el debat general del cas; mesures ambicioses immediates de millora de l’autonomia; i un fòrum de debat per canalitzar la discrepància, poden abocar-se, i abocar-nos a tots, a problemes molt seriosos.