L’estètica del perdedor

Molts amics seus, tots els seus amants, un gos, un ruc o una gavina morta, el corrent del riu Hudson, els suburbis ruïnosos i deprimits de Manhattan, una drag-queen maquillada amb excés a punt per sortir a escena o després de la seva actuació, personatges anònims del seu entorn que mostren, sense rubor, els seus cossos nus, fins i tot en plena erecció, o el mateix fotògraf que salta, saluda el militar o mira simplement la càmera. Totes les imatges del nord-americà Peter Hujar (1934-1987) estan tractades per igual; com si fossin retrats dels personatges, éssers vius i els elements naturals més nobles de l’univers. Les seves imatges, totes en blanc i negre, són serenes i íntimes, dignifiquen els seus protagonistes i transformen el moment efímer que capta una fotografia en una cosa eterna. Són, malgrat que hi ha personatges coneguts com els escriptors amics Susan Sontag i William S. Burroughs, dues de les seves imatges més conegudes, fotografies del món i univers marginal en el qual es movia Hujar, que va fer de la fotografia més que una professió, una manera de mirar el món.

L’exposició “Peter Hujar: a la velocitat de la vida”, mostra 160 de les seves fotografies, en la retrospectiva més gran sobre aquest artista nord-americà realitzada fins ara. Aquesta exposició, comissariada per Joel Smith, director del departament de fotografia de la Morgan Library & Museum de Nova York, centre que presta la majoria de les imatges (també n’hi ha de nou col·leccionistes més) es pot veure a la seu barcelonina de la Fundació Mapfre fins al 30 d’abril. Després viatjarà a Nova York, a la seu de la Morgan Library.

“Hujar mirava sempre de tu a tu”, ha explicat Smith. També, que passava dies sencers fins que aconseguia el que volia. “De vegades, utilitzava fins a 20 rodets fins que captava el comportament natural de persones o animals”. Per això, les seves imatges destil·len complot amb el retratat i una gran intimitat. A l’excel·lent catàleg que acompanya l’exposició se’l veu, càmera en mà, parlant amb un gos, amb els seus protagonistes preferits, intentant, potser, que adoptessin la posició o el gest desitjat. “Des de la rebel·lió gai fins a l’època de la sida, va ser el retratista que amb més fidelitat va captar l’escena novaiorquesa, a més de tot el que era alternatiu i trash de l’East Village, el barri novaiorquès on va viure”, va explicar l’expert, que va avisar que l’exposició no està organitzada cronològicament, malgrat que recorre les imatges d’Hujar des del 1950 fins als seus últims treballs realitzats poc abans de morir víctima de la sida, el 1987.

En efecte. Smith ha respectat la voluntat d’Hujar d’impactar i sorprendre l’espectador reunint escenes, personatges i temàtiques que res tenen a veure, aparentment, les unes amb les altres, en una espècie de constel·lacions d’imatges. En un grup de sis, els retratats cobreixen la cara amb un vel, una malla metàl·lica, s’amaguen darrere d’una cortina o de la seva pròpia cabellera. En un altre, la posició de dos ballarins nus, un gos assegut o el perfil d’un volcà marquen una evident diagonal de tota la composició donant-li unitat. Un altre dels trets del treball d’Hujar, segons Smith, és la falta de vergonya, realitzant retrats de cossos i rostres totalment desinhibits; com en les imatges d’homes (el mateix Hujar) i dones que mostren el seu sexe de forma explícita i sense cap timidesa. El tercer, la singularitat: “Li interessava entendre el personatge com a únic i original, no com a part d’un tot”.

Hujar, després de les seves primeres incursions al món de la moda, no va gaudir de l’èxit comercial que van tenir altres fotògrafs contemporanis com Robert Mapplethorpe “a qui Hujar menyspreava per arribista, per controlar els galeristes i per notorietat immerescuda”, ha explicat Smith. Tan sols va publicar un llibre en vida; el 1976 Retratos de vida y muerte, però la seva fama escassa el va alliberar per explotar altres facetes de la fotografia. “Es plantejava reptes per veure si els superava”, com retratar persones cobertes per vels, captar el millor de la persona retratada tombada, en una posició incòmoda o realitzar retrats dobles per veure la individualitat i, alhora, la interacció entre els protagonistes i la càmera. En l’exposició, formada per fotografies originals vintage en format gairebé quadrat que va copiar l’artista, hi ha un bon nombre d’exemples de tot això.