Antoni Segura: “El Ministeri d’Exteriors ha de ser al CIDOB”

Pregunta. Com va anar la seva selecció com a director del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB)? Qui el ve a buscar?

Resposta. No sé què hi ha hagut darrere el procés perquè jo no hi era. Per part de la Generalitat se’m va plantejar si volia presidir el patronat del CIDOB. Seguiré fent la meva vida acadèmica, el càrrec no ho fa incompatible. Les meves responsabilitats són més aviat representatives. La tasca del president no és acadèmica. Crec que soc el primer de perfil acadèmic. De fet, estic acabant dos llibres: un sobre l’oficina de l’ONU per als refugiats palestins i un altre de 1995 que estic revisant sobre la història mundial des de la Segona Guerra Mundial.

P. Estrena el càrrec amb la informació d’EL PAÍS sobre la sortida de la fundació del Ministeri d’Exteriors. N’ha parlat amb el ministeri?

R. Per part del ministeri crec que seria un error marxar d’un think tank del prestigi del CIDOB. Oficialment no en tenim cap comunicació. A nosaltres el ministeri no se’ns ha adreçat, no se’ns ha dit que vulguin deixar el patronat del CIDOB. Poca cosa més puc dir excepte que ni m’agradaria ni voldria que marxés. El ministeri hi ha de ser, fins i tot li demanaria més implicació, equivalent a la de les altres institucions, no només econòmicament, a tots els nivells; que faci arribar els seus suggeriments, que participi més en activitats del CIDOB.

P. Javier Solana continuarà com a president d’honor? La seva figura potser no és ben vista per l’Ajuntament de Barcelona o la Generalitat...

R. He parlat amb ell aquest cap de setmana, al seminari celebrat sobre la pau a Colòmbia. Solana organitza un cop l’any aquest seminari, War and Peace. No n’hem parlat, d’això. Si les institucions consideren en el futur que cal replantejar-ho... però a mi no m’ha arribat res en aquest sentit. També dependrà de la voluntat de Solana, i tampoc m’ha manifestat res. Ni ha sortit el tema, ni el plantegem. No és un front que m’amoïni ara.

P. Vostè ha defensat que el CIDOB posi focus en l’anàlisi dels conflictes territorials. Entén les suspicàcies que ha provocat?

R. El CIDOB ha de continuar fent les coses que ha fet fins ara; ara estudia tensions, al mar de la Xina o a llocs de l’Àfrica. L’únic que vaig plantejar és que els think tank a vegades són referències en determinats temes, malgrat tocar gairebé tot el que és important. Hi ha think tanks als quals t’adreces per a determinats temes. Per on estem ubicats geogràficament hi ha quatre qüestions amb les quals valdria la pena que fóssim referents. Una d’aquestes és el que ha sortit als mitjans. Tenim un tema damunt la taula, amb independència del posicionament polític de cadascú. En les dues darreres dècades sorgeixen tensions territorials en estats democràtics, com al Quebec, Escòcia, Flandes, potser Irlanda del Nord per la qüestió del Brexit, perquè no volen estar fora de la Unió Europea i no volen tenir fronteres i aranzels amb la República d’Irlanda. És Catalunya, és el País Basc, fins i tot podria ser Baviera i d’altres regions. De la mateixa manera que s’estudien altres coses, és el moment de posar això damunt la taula, sense apriorismes i sense arribar a conclusions del que s’ha de fer. Per determinar per què es produeixen, quins motius hi ha, com s’arriba a la situació, les diferents reaccions dels governs... Resulta una mica sorprenent que, sent un dels territoris afectats, no s’estudiï un fenomen relativament nou però que existeix.

P. Com voldria fer-ho de tal manera que el CIDOB mantingui el prestigi?

R. Tinc una experiència petita però important: el 2013, al Born, vaig organitzar una trobada internacional: Construcció de nous Estats al món? Vam portar experts que van parlar del Quebec, de Flandes, d’Escòcia, fins i tot d’un cas tan particular com el de Groenlàndia a Dinamarca. Es van exposar els casos, les reaccions dels governs afectats. No és problemàtic fer això. El segon tema en què voldria fer incís al CIDOB és el nou model de ciutat i els seus reptes. Ens trobem amb una situació inèdita: Brussel·les queda molt lluny, i determinades funcions els Estats les han deixat de fer emparats per les directius europees. Però les àrees metropolitanes, fins i tot comarcals, han de fer front a necessitats del dia a dia i no poden esperar a Brussel·les. En el cas dels refugiats, dit planerament, ho han externalitzat. La UE paga i signa un conveni amb Turquia perquè aquesta aculli els refugiats. Els Estats han signat el conveni, però els refugiats continuen arribant a les ciutats. I també dic comarques o àrees metropolitanes, perquè tinc present el model italià, que està acollint refugiats en petites ciutats perquè és més fàcil integrar-los. Un altre problema, el de la pobresa energètica, queda lluny per als Estats. Són els ajuntaments que han de fer-hi front.

P. Conflictes territorials i models de ciutat són assumptes cabdals per a Generalitat i Ajuntament. Li demanen que hi faci incís? I el populisme, que també observem aquí, li demanen que el CIDOB l’estudiï?

R. No només em demanen aquests patrons; és normal i tenen dret a demanar. Per això dic que el ministeri s’ha d’implicar més, i que demani més! El tema del populisme queda implícit en les tensions territorials; és evident que hi ha un component d’aquesta mena, a favor o en contra, i probablement molt més present en el repte de les noves ciutats. Perquè determinades respostes dels poders locals, pel que fa a immigració o a la pobresa energètica, també provoquen reaccions populistes en un sentit o en un altre.

P. Quins són els dos altres focus d’estudi que el CIDOB ha de subratllar?

R. El tercer focus és l’Orient Mitjà. La majoria de conceptes que estem fent servir, si estirem del fil, ens porten a un mateix lloc, la inestabilitat política a l’Orient Mitjà, un dels temes que més ha treballat el CIDOB. Però hem de focalitzar-nos més, perquè probablement és el que ens condiciona més la vida quotidiana... El darrer tema a destacar és l’Amèrica Llatina: és el que tinc menys perfilat, i un dels més ben desenvolupats al CIDOB, però cal donar-li més visualització. Les relacions amb l’Amèrica Llatina són innegables, per part de Catalunya i d’Espanya, per això ens ha de ser un tema proper, i més amb la immigració actual.

P. S’ha perdut l’oportunitat de convertir Barcelona en el centre d’estudi i diàleg de la Mediterrània?

R. Vaig participar el 1995 al Fòrum Civil del Procés de Barcelona. Després d’allò, Barcelona va perdre l’oportunitat de convertir-se en l’eix de l’estudi de la Mediterrània. Va ser manca de visió política de futur, segurament lligada al canvi de govern en els primers moments del president Aznar. Es va tancar la finestra perquè Barcelona fos el centre dels estudis de la Mediterrània.

P. Hi ha opcions de construir el lideratge de Barcelona en aquest àmbit?

R. Ara és difícil. S’haurien d’haver destinat més recursos. Fins i tot diria que pot ser tard. Es van perdre uns moments decisius i que eren idonis. A vegades hi ha una manca de visualització d’aquests centres, de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMED) o de la Unió per la Mediterrània (UpM). La seva influència queda curta. Estic convençut que la majoria de gent no sap per què hi ha tantes banderes al Palau de Pedralbes [és la seu de l’UpM].

P. Al seu darrer article a El Punt Avui comparava la memòria històrica dels morts de la Segona Guerra Mundial arreu d’Europa amb els de la Guerra Civil espanyola. Hi escriu: “L’excepció és l’Estat espanyol, que vuit dècades després de la Guerra Civil ha estat incapaç de rescabalar la memòria —i les despulles que segueixen en fosses comunes— de les víctimes de la brutalitat repressora del franquisme. Una raó més per exigir el dret a decidir”. Quin model posaria de revisió en una guerra civil?

R. Bòsnia. A Bòsnia s’han recuperat les fosses, s’han dignificat, fa poc vèiem l’exemple de Srebrenica.

P. A Srebrenica hi ha ara un alcalde serbobosnià que des de la comunitat musulmana se’l critica per etnicista.

R. Però s’ha fet molta feina, i és un conflicte que va passar fa 22 anys. Aquí n’han passat 80 i estem com estem. I quan dic el dret a decidir, terme del qual n’estem abusant, vull dir que volem decidir rescabalar la memòria d’unes víctimes. Pel que fa a les fosses, és clar que Espanya és un cas singular al món. Països com l’Argentina o Xile han fet els deures molt abans.