Esclaus de Messi

No hi ha res més agraït ni gratuït que interpretar els silencis de Messi. El 10 obre molt poc la boca, pràcticament no concedeix entrevistes, i quan parla les seves declaracions acostumen a ser políticament correctes, sobretot al Barça. A l’Argentina, en canvi, s’ha d’explicar més sovint perquè els resultats no són tan bons com al Camp Nou i segurament també perquè la relació amb el seu país és força diferent de la que té amb el Barcelona.

Habitualment adopta una actitud defensiva quan veu un micròfon i, en canvi, acostuma a parlar de futbol i de la vida amb naturalitat i intel·ligència quan la conversa és privada o es publicitarà en un determinat context, com ens va passar amb Marcos López quan ens va atendre de manera generosa per parlar d’Iniesta.

Messi és un jugador, el millor del món i segurament de la història, que s’explica al camp de futbol, com ha de ser, i que no vol saber res del que passa a fora, ni de la comunicació personal ni corporativa, força reservat també en la vida privada, per més que se sàpiga quan va a comprar amb la seva parella o va a buscar els fills a l’escola, o si utilitza Instagram per ensenyar el sofà de casa seva i el seu gos, un dogo de Bordeus que es diu Hulk.

No li ha agradat mai la fressa, ni abans ni després de ser condemnat per Hisenda, circumstància que ha augmentat el focus informatiu i també el recel de Messi. Així és que, després de contrastar l’evidència, tan bon punt ha ratificat que és el número u, no queda més remei que comptar els quilòmetres que corre, si vomita d’amagat o no o si ha llançat una pilota a la grada, senyals que facin pensar sobre l’estat de forma i l’humor del 10.

Els culers voldrien que, d’alguna manera, fes saber que es vol quedar

Els culers voldrien que, d’alguna manera, fes saber que es vol quedar i, per tant, si renovarà el contracte que acaba el 2018. No n’hi ha prou que marqui gols per expressar la seva vinculació, sinó que es necessita una prova de la seva fe amb el Barça, ni que sigui una mitja mentida, que ja se sap que al futbol sempre són benvingudes. I Messi no diu res, juga, decideix els partits i calla, mentre que en nom seu s’expressen amics com Mascherano i Luis Suárez. Venen a dir que jugador i club es necessiten fins que l’argentí torni a Rosario.

La junta també fa esforços per fer-li saber la seva importància, però alhora adverteix que, per més diners que valgui Messi, no deixaran mai el club en fallida com va fer Laporta segons els comptes de Rosell i Bartomeu. Els que manen no saben testimoniar ben bé la seva estima per Messi. Només cal recordar la campanya totssommessi o les darreres declaracions de Grau i Gratacós, per no parlar d’algun homenatge fallit al Camp Nou.

Tot i el caràcter difícil de les figures, sembla que Messi fa de més bon tractar pels directius que Maradona, Cruyff o Di Stéfano. El problema per al Barça és que l’argentí fa la sensació de no tenir pressa per renovar, com si fos conscient que com més esperi més calers valdrà, no només per les ofertes que pugui rebre del City, del PSG o de la Xina, sinó perquè a cada partit serà més valuós pel seu joc i pels gols, com els que va fer al Sevilla.

Ara que el Madrid ja ha passat pel Sánchez Pizjuán i el Sevilla ha protagonitzat dos dels millors partits del campionat contra el Barça i l’equip de Zidane, es pot dir que el factor diferencial ha estat Messi. No es posa mai nerviós, tampoc per renovar, i menys després que ja ho hagin fet Luis Suárez i Neymar. Encara ho han de fer l’entrenador, el capità Iniesta i, esclar, el mateix Messi, que passeja content per Barcelona.

Avui es fa estrany imaginar-lo passejant per Londres, París o Pequín, o jugant al Parc dels Prínceps o a l’Etihad. Arribats en aquest punt, s’imposen dues solucions: fer que continuï jugant al Camp Nou en les millors condicions perquè segueixi marcant les diferències —suma 27 gols en 24 partits, vuit de seguits en les darreres set jornades— i preparar-li un contracte amb el qual no pugui dir que no al Barça; de moment sembla que se li donarà prioritat per davant de qualsevol altra renovació.

Els lectors són sempre molt ocurrents, sovint més imaginatius que no pas els periodistes, i Román Ceano em fa arribar una proposta: “La directiva hauria de positivar el fet d’haver de pagar una fortuna per Messi i per tant el seu sou ha de ser llegendari, un tresor que faci enveja a reis i emperadors, o si es vol una cova plena d’or i diamants en la qual no pots encendre més d’una espelma perquè el reflex et deixaria cec”.

No sembla una mala idea que les negociacions amb Messi les porti el president, la millor manera de donar importància i solemnitat al contracte. La decisió de Bartomeu és tan tranquil·litzadora com delicades resulten les seves declaracions quan diu que els seus interlocutors són de moment la família i l’entorn —i va afegir de cua: el jugador—, o sigui els mateixos que tenim els periodistes. D’una manera o una altra, directius i periodistes som com els porters que esperen la rematada de Messi; sempre té l’última paraula. Ja ho diu Luis Enrique: “La renovació de Messi vol molta tranquil·litat”, cosa difícil en un món tan sorollós com l’actual, especialment desagradable també per al silenciós Messi.