Trillo cau, Rajoy segueix aquí

Del grup de dirigents del PP que van protagonitzar la batalla contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 només queden en primer pla Mariano Rajoy i Soraya Sáez de Santamaría. La caiguda en desgràcia de Federico Trillo, que quan era diputat va presentar davant el Tribunal Constitucional el recurs del PP contra l’Estatut, arriba anys després que altres dels seus companys de partit que van dirigir l’operació perdessin el seu protagonisme polític. No és que els altres estiguin mal col·locats, no. Però han quedat al marge. Ángel Acebes, per exemple, era el secretari general del PP durant tota l’etapa d’elaboració del projecte estatutari, entre el 2004 i el 2008, i el que donava les ordres als seus diputats catalans, encapçalats per Josep Piqué. Després de la seva desastrosa gestió com a ministre de l’Interior del postatemptat d’Atocha del 2004, Acebes va travessar una d’aquestes portes giratòries que porten del Govern al conglomerat de les grans empreses elèctriques i financeres. Javier Arenas i Esteban González Pons, que en aquella època eren dels més actius debel·ladors del catalanisme com l’enemic interior d’Espanya, ja estan fora del focus polític, el primer confinat a la seva Andalusia natal i el segon com a eurodiputat a Estrasburg.

Trillo va complir al PP durant un llarg període la funció que podria descriure’s com la d’especialista en tribunals. El periodista Antonio Franco va descriure la setmana passada amb finor magistral les habilitats de Trillo no com a jurista, que això comptava relativament poc per als seus objectius, sinó com a expert a obtenir dels tribunals el que li interessava al partit en cada cas. Que les diligències judicials s’eternitzin quan així convé, que s’arribi com sigui fins als terminis de prescripció, que s’extraviïn o traspaperin documents, que les retractacions segueixin a les confessions, que s’anul·lin proves comprometedores, etcètera. O aconseguir que el cas que preocupa vagi a les mans d’aquest jutge i no d’un altre. Que a tal jutge l’inhabilitin. O, com va passar en el cas de l’Estat de Catalunya, que la preceptiva renovació del Tribunal Constitucional s’encalli i es posposi fins que al PP li convingui i pugui assegurar-se una composició favorable als seus interessos. Tot legal, per descomptat. Trillo era l’encarregat d’això, que tot sigui legal, per descomptat.

Rajoy i Sáez de Santamaría breguen des del 2012 amb els resultats a Catalunya d’aquesta política. Rajoy era el president del partit. L’avui vicepresidenta del Govern ocupava entre el 2004 i el 2008 la secretaria de política autonòmica i local de la direcció del PP i com a diputada al Congrés va ser ponent en l’onada de reformes dels estatuts d’autonomia que va començar amb el de Catalunya. Aquella batalla contra l’estat català del 2006 la van lliurar Rajoy i Sáez de Santamaría des de l’oposició i, en realitat, era sobretot un objectiu tàctic d’un disseny estratègic general el propòsit del qual era presentar el partit socialista i el president Rodríguez Zapatero com a ostatges incauts del nacionalisme català i, per tant, defensors poc fiables de la nació espanyola. Els va sortir molt bé. La forma en què el govern de Rodríguez Zapatero va afrontar la crisi econòmica a partir del 2008 va enfonsar el PSOE a les urnes el 2011, però el plus de vots que li va donar al PP la majoria absoluta a les Corts venia de l’altra via d’aigua: la produïda per la fallida del seu crèdit com a partit nacional espanyol davant un segment de l’electorat que oscil·la entre el PSOE i el PP, en particular al centre i al sud d’Espanya. Després de presentar el catalanisme com l’enemic interior, el PP va aconseguir que una part de l’electorat el considerés el partit nacional espanyol per excel·lència.

L’hegemonia en el bloc catalanista, fins llavors dirigit pels autonomistes, aconseguida pels independentistes a partir de 2010-2012, va ser presentada pel PP no com el resultat catastròfic de la seva política, sinó com una confirmació dels seus arguments, la justificació a posteriori de les seves pors, de la seva desconfiança cap al que solen denominar deslleialtat congènita dels nacionalistes.

Ara, tanmateix, Rajoy i Sáez de Santamaría no són a l’oposició, sinó al Govern i es troben que el president de la Generalitat no vol anar a una reunió de presidents de comunitats autònomes. No hi ha confiança. Ja no creuen en el model constitucional. Encara que Rajoy hagi deixat caure Trillo, ell i la seva vicepresidenta segueixen aquí. I practiquen la mateixa política.