“La casa tremolava amb cada bomba”

De les poc més de 100.000 persones que van quedar encerclades des del passat mes de juliol en aquests barris, 70.000 van buscar refugi a les zones situades sota el control del Govern de Damasc. 30.000 més, 7.000 combatents armats i les seves famílies, van ser evacuades gràcies a un acord a Idlib, última capital de província en mans insurrectes. Prèviament, 250.000 persones més havien estat desplaçades de casa seva amb l'entrada dels insurgents. Els relats de la vida a l'Alep oriental difereixen entre barris, segons el grup armat que tenia el control dels seus carrers.

Más información

L’ISIS torna a les portes de Palmira

Putin anuncia un alto el foc a Síria entre el règim i els rebels

L’atac a un comboi d’ajuda a zones controlades per Al-Assad frena l’evacuació d’Alep

Sabó per netejar la consciència

Des que hi van entrar els insurrectes, quatre generacions de la família Miro, deu persones en total, s'han quedat a casa seva, al barri de Kal·laseh. “Els de l'Exèrcit Lliure Sirià eren fills del barri coneguts per tothom”, diu Amar Miro. Un tal Khaled Sandi es va presentar com el nou emir de la zona. El primer que va fer va ser executar un per un els homes, aquells altres fills del barri que treballaven pel Govern. Van pentinar les cases buscant soldats i funcionaris.

Amb els fronts estancs durant dos anys, aquesta família va continuar la seva vida convivint amb els armats. Podien moure's i fins i tot creuar a la zona sota control de l'Exèrcit regular per visitar els familiars. Ahmed Miro, de 10 anys i nebot d'Amar, anava a l'escola del barri, on va estudiar l'Alcorà, la llei islàmica i matemàtiques. Però des del 2014, els combats van repuntar esporàdicament i van saturar de làpides els cementiris. “Vam passar dos mesos sense sortir del soterrani. La casa tremolava com un flam amb cada bomba”, relata l'àvia d'Ahmed, Fathie, entre llàgrimes. La septuagenària enyora la vida de la preguerra, conscient que els anys que li queden no seran mai com els de abans.

“Quan van mal dades és quan descobreixes la gent de debò”, repeteixen els veïns de Kal·laseh. Els lletrats, els metges i els enginyers de la guerra van fugir dels combats com tots aquells d'Alep est que van poder pagar per convertir-se en desplaçats. Només els van quedar un grapat de joves metges que mai es van arribar a graduar.

Al juliol, el setge de les tropes sirianes sobre els barris insurrectes es va intensificar i va deteriorar les condicions de vida. “Ja no hi havia menjar. Els armats ens donaven un grapat de llenties i pa dur cada dos mesos de l'ajuda que arribava de fora. Però ells en tenien, i tant... Quan van marxar vam descobrir un magatzem ple a les seves barraques”, intervé el cunyat de Miro. També van començar les rivalitats entre grups armats “per temes banals”, que en ocasions derivaven en tirotejos.

Més mala sort va tenir el barri d'Al-Sukkari, més al sud, que en el repartiment de territoris va quedar progressivament sota control dels ajanib (estrangers, en àrab). Libis, saudites i kuwaitians arribats dels països del Caucas van ampliar les files dels grups gihadistes imposant normes estrictes a una gent amb la qual no havien conviscut mai. Molts pares van decidir recloure les seves filles de més de 13 anys a casa, perquè cap combatent local o estranger s'hi encapritxés i haguessin d'entregar-la de pròpia voluntat o per la força. “A la meva filla gran se la va endur fa un any Al-Nusra [antiga filial d'Al-Qaida a Síria rebatejada com Fattah al-Xam]”, explica una veïna, Faten. Des de llavors, igual que moltes altres mares, no ha tornat a saber res de la seva filla.

Amb una bossa de plàstic i el vestit i el vel plens de pols, la Marwa i la seva cunyada tornen de veure per primera vegada en quatre anys casa seva, també a Al-Sukkari. Les dues tenen un fill a l'Exèrcit, i les dues s'alegren de la victòria de les tropes sirianes. Una sensació agredolça després de constatar que passaran molts mesos fins que puguin tornar. “La planta de dalt i diverses parets han desaparegut. Els terroristes ens ho han robat tot, tot, fins i tot els marcs de les finestres”, diu abans de continuar el seu camí cap al pis de lloguer on s'apleguen fins a 20 familiars.

Edificis desapareguts

A l'humil habitatge del barri de Kal·laseh Amar Miro va néixer fa 51 anys, i es va pensar que moriria allà al desembre quan l'Exèrcit va llançar l'ofensiva final contra els rebels. La pluja de bombes i morters es va intensificar, i així i tot els Miro es van negar a pujar als autobusos que evacuaven els civils. “Ens vam acostumar a viure amb la mort i ens vam resignar a la voluntat de Déu”, diu. Van trigar dos dies a treure el cap per les escales que porten al soterrani, quan una unitat de l'Exèrcit sirià va inspeccionar casa seva. Els van donar una mica de menjar i fusta per escalfar-se i per primera vegada en molt de temps es van aventurar a caminar entre els carrerons del barri. Edificis sencers havien desaparegut.

Amb les cames creuades sobre la catifa, la vella Fathie s'espolsa el fred amb una estufa on cremen estelles de fusta. Als carrers, els nens fan el senyal de la victòria amb la mà quan passen els soldats. Al soterrani que els va servir de refugi els Miro han deixat un llit i diverses provisions, “per si de cas”. Malgrat l'anunci de la fi de la guerra a Alep capital i que les pintades “Al-Assad o ningú” han substituït les dels insurrectes, els habitants d'Alep saben que la guerra no s'ha acabat. A pocs quilòmetres al sud s'acosten noves batalles on combatents armats i gihadistes encara controlen el 85% de la província.