El treball en el capitalisme digital

Un dels últims informes de l’Administració Obama ha estat el dedicat als impactes de la intel·ligència artificial en l’economia i en la mateixa concepció del treball. Se suma a molts altres que des d’organismes multilaterals (OCDE, FMI, OIT, etcètera) s’han fet sobre la incertesa que envolta molts llocs de treball, avui amenaçats per la creixent automatització i digitalització de processos productius, relacions d’intercanvi i serveis de tot tipus. Els temors i dubtes que tot això planteja han estat ben aprofitats per Trump en la seva campanya. Tenim abundants exemples històrics sobre els efectes que qualsevol canvi tecnològic important genera en l’anomenat mercat de treball. En alguns casos el canvi tecnològic afavoreix els qui tenen menys nivell educatiu i menys habilitats, mentre que altres vegades, com ara, sembla succeir el contrari.

Com subratlla l’informe esmentat, el maquinisme del segle XIX va propiciar més productivitat dels treballadors amb menys capacitats. Ho va fer propiciant que tasques abans només accessibles a artesans molt dotats i experimentats fos possible dur-les a terme per màquines que els substituïen i multiplicaven la seva productivitat. Màquines que, a més podien ser manejades per operaris menys hàbils i experimentats.

El que ara passa és, en part, el contrari. La revolució tecnològica actual està més esbiaixada a favor dels qui tenen més capacitats cognitives i que millor es manegen en entorns digitals. En efecte, les tasques més rutinàries són més fàcils de programar i deixen poc espai a molts treballadors que ocupaven aquestes posicions. Mentre que aquells més creatius i capaços de replantejar-se processos poden veure’s afavorits. Els més formats incrementen el seu avantatge i aquells que ja ocupaven les posicions pitjor retribuïdes en surten perjudicats. La desigualtat augmenta, ja que la distribució de costos i beneficis dels efectes que genera el canvi digital no es produeix de manera equitativa.

Quants llocs de treball poden desaparèixer? Com gairebé sempre, les previsions van del pessimisme més negre a l’optimisme més ingenu. No és fàcil encertar, ja que no parlem de canvis en un determinat procés productiu, sinó d’un conjunt de transformacions tecnològiques que van des de la comunicació personal al funcionament de la llar, passant pel consum, les transaccions financeres, el transport o la seguretat a les ciutats. Tampoc és clar si el que resulta afectat són tasques concretes (com transmetre informació i coneixement als alumnes, per exemple), o la mateixa ocupació en el seu conjunt (ser professor).

L’automatització requereix partir de pautes per poder generar supòsits d’acció futura, i pot no ser capaç de substituir la intel·ligència social, la creativitat i la capacitat de judici que moltes professions o tasques requereixen. Però aquest tipus de qualitats no són necessàries en qualsevol tipus de treball.

A més, veiem que el taylorisme, abans centrat en processos productius, ha irromput amb força en el sector serveis de la mà del canvi digital. Empreses com Amazon controlen amb algorismes les tasques d’emmagatzematge i distribució dels seus treballadors. Altres, com Uber, monitoren per complet l’acompliment de la tasca dels seus treballadors “autònoms”. I aquest nivell d’automatització i de control afavoreix a més que puguin ser fàcilment substituïts o que aquestes tasques es puguin externalitzar a empreses que disposin de persones més mal retribuïdes o amb menys costos socials, de manera que s’afavoreix així la precarització general de molts llocs de treball.

En un mateix lloc de treball poden coexistir persones amb situacions de salari i ocupació molt diferents, sigui de manera permanent o estacional. Entrem, doncs, en situacions híbrides d’ocupació en les quals es donen asimetries molt importants de poder, d’accés a la informació i de condicions laborals. Però tot això no és irremeiable. La tecnologia pot i ha de ser governada i polititzada, tot decidint com es reparteixen costos i beneficis i com som capaços de compensar i afavorir les transicions dels socialment més afectats. S’exigeixen esforços educatius molt significatius i inversions públiques estratègicament dirigides. I sens dubte obliga a replantejar normatives, tasques sindicals i noves capacitats de mobilització col·lectiva en defensa de condicions dignes de treball.