Sobre cine

Una vegada, una alumna molt cinèfila em va preguntar, fora de l’aula, si li podia resumir en poques paraules què havia de tenir una bona pel·lícula. Li vaig respondre que no hi havia cap bona resposta en poques paraules; però crec que, si m’ho preguntés avui, gosaria simplificar i dir-li que una bona pel·lícula ha de complir tres requeriments. En primer lloc, ha de despertar admiració per la manera com el director ha usat el seu material, per tot allò que primer arriba als sentits. És a dir: la forma. John Ford n’és el gran mestre. Un exemple entre molts de la seva filmografia: La diligència.

En segon lloc, ha de despertar algun tipus d’emoció. Ja sé que el moviment avantguardista no hauria estat d’acord amb això, perquè propugnava, com deia Ortega, un art deshumanitzat. Però aquest corrent va morir aviat, i avui els avantguardismes són tots tronats, perquè no són sinó repeticions d’un moviment que va desembocar a una via morta. Afortunadament el cine no va caure mai en l’abstracció. D’aquest segon requeriment, Ford també n’és un mestre. I aquí, entre molts altres possibles, posaria l’exemple de L’home que va matar Liberty Valance.

El tercer requeriment és desdobla en dos camins. El primer és el que demana divertiment a seques. Perseguit per la mort d’Alfred Hitchcock en seria un bon exemple. El problema de Hitchcock, pel que fa als dos primers requeriments, és que a vegades se li veu la trampa. Exceptuant les seves millors obres, com Vertigen, per exemple, l’espectador endevina massa sovint quina mena de reacció busca provocar a l’espectador, cosa que no passa mai en cap pel·lícula de Ford. Aquest primer camí, només pel contrast amb els elements negatius de l’experiència humana, és altament lloable.

El segon camí d’aquest tercer requeriment és el més complicat. És aquell que, a més a més de l’admiració i de l’emoció, i més enllà del divertiment, fa que els espectadors de tots els temps, després d’haver vist la pel·lícula, experimentin una més gran capacitat per entendre el món i entendre’s ells mateixos. Crec que Bergman és el gran mestre d’aquest segon camí. Persona és el primer exemple que se m’acut. Però aquí els espectadors no cal que es posin d’acord. Per exemple, jo hi col·locaria una obra de John Huston (un director que no agradava gens a Ford): Els dublinesos, que és una pel·lícula que no em cansaré mai de reveure, però entenc que altres espectadors no pensin igual. I el mateix podria dir d’Il Gattopardo o bé Rocco i els seus germans de Luchino Visconti. El fet és que no cada persona necessita el mateix tipus de saviesa.

Espero que la meva alumna llegeixi aquest article, i que sigui capaç d’aplicar-ho a la novel·la, a la pintura, a l’escultura i fins i tot a la música. Jo crec que funciona.