Teresa Romero: “Sentia que la mort m’assetjava, recolzada a l’espatlla”

L'últim brot d'ebola va matar 11.323 persones, el 40% de les afectades. La immensa majoria es va infectar a l'Àfrica occidental. El virus els va provocar la seva letal rutina: febre, maldecaps insuportables, vòmits, diarrea incontenible, hemorràgies per la boca i el recte i fins i tot sagnat pels ulls.

L'espanyola Teresa Romero és una de les 17.323 persones que van sobreviure a la malaltia. “Sentia que la mort m'assetjava, que la tenia recolzada a l'espatlla i m'esperava tranquil·la. Una cosa que no es pot explicar amb paraules. Encara avui no sé com vaig poder sortir d'aquí”, rememora ara.

“Els pulmons m’estaven començant a fallar. Van entrar dos companys per augmentar el cabal d’oxigen. Els vaig mirar i els vaig suplicar que m’ajudessin a morir”

Els records del calvari de Romero apareixen en un article científic publicat a la revista Enfermería Clínica. En el treball, signat per tres especialistes de la unitat d'aïllament d'alt nivell per a malalties altament contagioses de l'Hospital Universitari La Paz-Carlos III de Madrid, es detallen les cures d'infermeria en el primer cas d'ebola adquirit fora d'Àfrica.

Romero comença el seu relat el 7 d'octubre del 2014, quan va ser traslladada en una càpsula hermètica a l'hospital madrileny, on passaria 25 dies en aïllament estricte a l'habitació 6008. Dos mesos abans, com a auxiliar d'infermeria, havia atès el religiós Miguel Pajares, de 75 anys, el primer espanyol infectat pel virus de l'ebola, repatriat des de Libèria.

El 23 de setembre, Romero va canviar el bolquer a un segon malalt, repatriat des de Sierra Leone: el sacerdot Manuel García Viejo, de 69 anys. El 26 de setembre, després de la mort del missioner, l'auxiliar va tornar a entrar a l'habitació per netejar-la. Es desconeix en quin moment es va infectar.

Fins a 108 persones, 87 dones i 21 homes, van entrar a l’habitació de Teresa Romero aquells dies, jugant-se la vida

Aquell 7 d'octubre, Romero, de 44 anys, va arribar a l'hospital estirada, amb el cos cobert completament per una granota blanca, uns guants i una caputxa. “Gairebé no podia respirar en un habitacle tan petit”, recorda. “Aquella situació m'imposava perquè estava xopa pels meus propis fluids. Era un moment molt angoixant, sentia humitat pertot arreu”.

Quan va arribar a l'ala nord de l'hospital, l'esperaven tres companys vestits amb els equips de protecció. “Teresa, que sàpigues que aquest Cap d'Any hem de sopar junts”, li va dir un.

“Era inevitable pensar en els dos pacients amb malaltia pel virus de l'ebola repatriats d'Àfrica que havia atès i en el seu trist final. Em veig amb el mateix destí, el pànic s'apodera de mi, no vull dormir, sentia que si ho feia ja no em tornaria a despertar”, rememora a la revista Enfermería Clínica.

Romero atribueix la seva curació a l’esperança, l’afecte i la positivitat rebuts durant el seu ingrés en aïllament

El 8 d'octubre, la situació de Romero va empitjorar. “Els pulmons m'estaven començant a fallar, sentia que m'ofegava i em costava respirar, era una situació d'agonia. Van entrar dos companys per augmentar el cabal d'oxigen. Els vaig mirar i els vaig suplicar que m'ajudessin a morir”, confessa. Llavors va començar la fase crítica de la malaltia. Els seus records s'esvaeixen.

Fins a 108 persones, 87 dones i 21 homes, van entrar a l'habitació de Teresa Romero aquells dies, jugant-se la vida. Van ser 352 entrades, el 82% de l'equip d'infermeria, segons subratllen els autors de l'estudi, encapçalats per la infermera Alicia Cerón.

Incloent els dos pacients anteriors, 165 treballadors de l'hospital es van exposar en 762 ocasions a l'ebola. L'únic contagi va ser el de Teresa Romero, malgrat que “vestia adequadament l'equip de protecció individual”, recalquen els signants. “És fonamental que es creïn unitats especialitzades per a malalties altament contagioses amb entrenament i formació periòdics”, afirmen.

Malgrat l'exèrcit de professionals que no treien l'ull les 24 hores del dia de l'habitació 6008, i amb mitja Espanya pendent de la seva salut, Romero se sentia sola. “La resta del món no existia, només era jo lluitant per sobreviure. Em reconfortava saber que tenia connectada una bomba de perfusió on es podia llegir la paraula morfina”, narra. A l'altra via que tenia al braç, estava connectada al sèrum de la religiosa Paciencia Melgar, que es va infectar amb el missioner Miguel Pajares a Libèria i va sobreviure.

Romero també rebia per via oral un fàrmac experimental antiviral, el favipiravir. Era un dels millors moments del dia. “M'agradava molt prendre-me'l perquè tenia bon gust i, com que anava dissolt en aigua i tenia molta set, anhelava el moment de prendre-me'l”, recorda.

Malgrat tots aquests esforços mèdics i científics, Romero revela una altra versió sobre la seva curació. “Factors condicionants per superar la malaltia: infondre esperança, donar afecte i positivitat, poder comunicar-me, no sentir dolor, no sentir emocions negatives, poder respirar, poder dormir, disposar de tractament antiviral i sèrum de convalescent, però això es qüestiona si és realment efectiu en la malaltia”, escriu.

Finalment, el 19 d'octubre, una anàlisi per detectar el material genètic del virus dona negatiu. Romero està neta. L'hi comuniquen dos metges vestits encara amb l'equip de protecció individual.

“Jo, en comptes d'alegrar-me per aquesta notícia tan esperada, em poso a plorar pel record del meu gos, executat per les autoritats sanitàries el 8 d'octubre del 2014”, lamenta l'auxiliar, en referència a l'Exkalibur, la seva mascota sacrificada per l'equip del Centre de Vigilància Sanitària Veterinària (Visavet) de la Universitat Complutense de Madrid, per evitar riscos.

“Potser m'he deixat molts detalls sense escriure, ningú es pot imaginar el que vaig viure l'octubre del 2014, tret dels supervivents d'ebola”, conclou Romero.