Mireia Belmonte, un or inspirador

Nou hores al dia, sis dies a la setmana. Mireia Belmonte neda com si hagués de travessar els set mars, es castiga al gimnàs, corre com una maratoniana i fins boxeja. Tot en nom de la seva lluita contra el crono en un ventall de modalitats que la converteixen en una decatleta de les piscines. A Rio va competir en sis proves, d’acord amb els temps dels moderns Supermans de la natació mundial patentats per Michael Phelps. La seva infinita ambició i la seva perseverança inesgotable són el combustible per a un febril desplegament físic i per a l’aprenentatge dels mètodes de l’entrenador francès que ha catapultat la seva carrera a la fama mundial. “Aquesta tia és boja! Ha dit el que pensava fer, ha sortit a la piscina i ho ha fet”, va exclamar Fred Vergnoux, rendit davant la gesta de la seva pupil·la. Aquella nit del 10 d’agost, a la piscina olímpica de Rio de Janeiro, el talent, l’ingent treball d’anys, gairebé tota la vida, i una estratègia encertada van impulsar Mireia Belmonte cap a la medalla d’or en els 200 metres papallona, la primera de la natació femenina espanyola en uns Jocs Olímpics. Una història que va començar fa 48 anys quan una altra catalana, Mari Pau Corominas, es va convertir en els Jocs de Mèxic, en els 200 metres esquena, en la primera espanyola que competia en una final olímpica de qualsevol esport.

La gran cita de l’esport a Rio va repartir 974 medalles, de les quals 307 van ser d’or. Però les diferències qualitatives són significatives. Les que van obtenir Mireia Belmonte a la piscina, Ruth Beitia a l’estadi d’atletisme i Carolina Marín en les pistes de bàdminton marquen un punt d’inflexió per a l’esport espanyol. En el cas de la badalonina, també per a l’esport i la natació catalana, que celebra el 100è aniversari del CN Sabadell, el seu club després del periple al CN l’Hospitalet i abans de fitxar per l’UCAM Múrcia.

Per Mireia Belmonte tot va començar amb un diagnòstic. Tot just tenia quatre anys i els metges li van detectar una curvatura de la columna vertebral, una escoliosi. Els seus pares la van apuntar al Club Natació Badalona. Allà va germinar la carrera d’una nedadora com mai ha existit a Espanya, amb quatre medalles olímpiques, tantes com totes les obtingudes per tots els nedadors espanyols junts (or de Martín López Zubero el 1992 i bronzes de Sergi López el 1988, David López Zubero el 1980 i Nina Jivanevskaia el 2000).

Vergnoux emfatitza la necessitat que el triomf de Mireia Belmonte ajudi a treure complexos i a estimular les noves generacions. “Aquest or significa que és possible ser espanyol i guanyar un campionat olímpic de natació”, afirma, tenint en compte que l’únic campió olímpic espanyol fins ara, Martín López Zubero, va néixer i es va formar als Estats Units. “L’exemple de Mireia ha d’animar molta més gent. Per què no la imiten? Hi ha milers de dades que expliquen que la Mireia ha guanyat l’or amb treball, amb passió”.

La nedadora, filla de Josep i Paqui, andalusos establerts a Badalona, es reconeix en les paraules del seu entrenador: “Els meus pares són pencaires i d’ells he après que cal esforçar-se per tot. Estic en l’alt rendiment (al CAR de Sant Cugat) des dels dotze anys i és l’única cosa que conec”. Això i, ara, també la glòria olímpica.