Epílegs que insinuen

"M’encanten les simetries ocultes, les llistes, els capítols rizomàtics. Per damunt de tot, adoro els epílegs”, diu el narrador d’Els jugadors de whist en un moment clau de la novel·la, una declaració de principis que el seu autor, Vicenç Pagès, de segur que deu subscriure plenament perquè ara s’han publicat dos llibres que duen epílegs seus i que de manera implícita insinuen un parell de projectes assagístics que el lector constant agrairia de tot cor. Més enllà de la seva faceta de narrador, Vicenç Pagès no ha desdenyat mai l’assaig, i Un tramvia anomenat text continua sent encara un llibre molt útil per a tota aquella gent que vol escriure i topa amb les dificultats naturals a l’hora de dissenyar el pla general de l’obra, que experimenta el terror de la primera frase, que té un alt concepte de les seves pròpies facultats i que pateix la por paralitzant a desmentir-ho, que converteix les provatures en els procediments en una pròrroga il·limitada per no haver d’enfrontar-se a l’hora de la veritat. Aquí Vicenç Pagès reflexiona sobre les actituds possibles davant de la proesa d’escriure, a favor sempre de la claredat, la mesura, l’ordre i la coherència —és un llibre tan necessari com Sobre l’escriptura, de Ferran Toutain—, i a De Robinson Crusoe a Peter Pan, un cànon de la novel·la juvenil, venia a demostrar que era possible llegir Moby Dick, per exemple, sense fer cas de les tones de pedanteria que l’erudició hi ha abocat al damunt. El llibre de l’anypodria dur el mateix títol que el blog on recull les ressenyes que publica a El Periódico i a L’avenç, “Biografia d’un lector”.

Aquest títol també podria servir per al llibre que sortiria —el relat de la seva formació com a lector— si Vicenç Pagès continués l’epíleg que escriu per a La millor història del món, de Rudyard Kipling (Males Herbes), un repàs de les relacions mantingudes amb l’autor d’El llibre de la selva al llarg dels anys i que ensenya que un bon llibre no s’assaboreix només en el moment de llegir-lo sinó que també crea a la memòria un circuit particular al qual, passat el temps, sempre s’hi pot tornar. I si prosseguís l’epíleg que escriu per a la reedició de la seva primera novel·la, El món d’Horaci (Empúries) —un llibre titànic on, en efecte, es proposa la borgiana tasca de descobrir l’ordre amagat que regeix el caos de qualsevol vida, la mecànica del món—, el lector tindria a les mans el catàleg general de com Vicenç Pagès ha escrit algunes de les millors novel·les de la seva generació. Nabokov deia que la millor part de la biografia d’un escriptor no és la crònica de les seves peripècies, sinó la història del seu estil. O de les seves lectures, es podria afegir.