Dylan polític

Margaret Atwood, escriptora summament perspicaç i d’alt voltatge polític, ha dit paraules inèdites sobre el Nobel a Bob Dylan. La decisió ha estat una sageta política. En conèixer la notícia, en plena campanya electoral nord-americana, em va passar pel cap que el veredicte havia de llegir-se també en aquesta clau com en edicions recents del guardó, en particular en el cas de Herta Müller i Svtelana Aleksievitch, dues autores d’envergadura que el premi va descobrir per a públics més grans. Amb Dylan, que ho és tot menys desconegut, aquesta lectura política no s’ha produït, tot i el seu rellevant paper històric. Per Atwood, es tracta d’“una carta d’amor a Amèrica pel moment polític actual, una forma de dir: ‘Recordeu que podeu fer-ho millor que això’”.

Però les reaccions no han anat per aquí ni als mitjans ni a les xarxes. Negar a Dylan el seu caràcter polític és un indici eloqüent sobre com van les coses de la imaginació creativa en els llocs que creuen haver-se-la inventat i ser els seus senyors pels segles dels segles. Tot i les objeccions a un premi sovint capritxós la polèmica sobre si les cançons són literatura fa una mica de riure, doncs la veu humana i el cant són en l’origen de gairebé tot en la cultura literària i els tractes entre persones, en la pau com, ai, en la guerra. L’única cosa que prova és que això de Dylan va alarmar molta gent i els segueix alarmant.

De moment he constatat que el motiu clau i no dit del desconcert és de política cultural, d’oxigen. Un neguit no sense motius, d’una certa supervivència per a les llibreries, que necessiten tant d’estímuls en els lectors si de debó són literàries i de pensament, sobretot les petites llibreries: un no saber si aquest Nobel serveix per vendre llibres o per vendre discos (per promoure més descàrregues il·legals, siguem precisos). El mateix podria dir-se de les petites i mitjanes editorials, que en absolut ho preveien i, a sobre, la que abans havia apostat per Dylan ja havia hagut d’abaixar la persiana, Global Rhythm. Els llibreters no tenien a qui demanar exemplars en els primers dies d’octubre, quan es va saber el premi i els mitjans estaven obligats a omplir pàgines amb Dylan. El Nobel literari és garantia de publicitat mediàtica per això mateix, per ser una ajuda forta per al negoci cultural, tan desatès entre nosaltres.

D’acord, sí. A partir d’aquí, tanmateix, la pregunta continua sent per què a Dylan se li obvia el seu caràcter polític. Per què tants afirmen que els acadèmics suecs han volgut donar-se a si mateixos un bany narcisista dels seixanta, veient-se els grans com els hippies que tal vegada (no) van ser i els més joves donant-se un gust per no haver pogut ser-ho. Un matís sobresurt en aquests comentaris, l’ansietat i el mal rotllo que provoquen els seixanta i els setanta en tanta gent. Poderosos o no que per motius variats creuen necessari cremar heretges ara o alguna cosa així. Sobretot davant un artista neuròtic com Dylan, que no posa res fàcil i segueix passant-se la vida a la carretera, fill dels beat que no ha deixat de ser. És més incòmode que Bowie, que Cohen, fins i tot que Lou Reed, que sense Dylan no hauria estat tampoc el que va ser. Continua complint-se la llei moderna: el millor artista és l’artista mort.

He seguit el debat i veure si l’home deia alguna cosa substancial de cara a la cerimònia, a la qual no esperava que assistís. Atès l’esglai que va provocar en Patti Smith la magna congregació de poder, medalles, indumentària i pedreria d’alta volada –inclòs el vestit de materials reciclats de la princesa Victòria– hauria estat francament divertit veure-hi Dylan, que tanta mala bava pot gastar. Va enviar-hi una dona, l’única entre els premiats. És clar que no podia demanar-li-ho a Joan Baez, a la qual va deixar enrere molt ràpid als escenaris per triomfar sol. De llums i ombres, un munt. Però demanar-li-ho a Patti Smith és una decisió política: “People have the power” és el vers repetit d’una cantant que ja no va ser hippy.

Durant el sopar, sense tantes càmeres, una altra dona, l’ambaixadora nord-americana, va llegir el discurs. Dylan no va eludir la polèmica: les cançons són literatura? Per dir que des dels temps de Shakespeare, que escrivia paraules per ser dites en un escenari i no per ser llegides, els temps segueixen igual. Una declaració sens dubte política, que en un poeta el·líptic diu més. Una ironia política sobre la seva pòpia icona profètica: els temps no han canviat.