Una ‘Elektra’ demolidora

Vetllada històrica al Liceu amb l'estrena a Espanya del muntatge d'Elektra signat per Patrice Chéreau. El director d'escena, cineasta i actor francès va morir tot just tres mesos després de la seva estrena triomfal, el juliol del 2013, al Festival d'Aix-en-Provence; des de llavors, desperta passions per tot arreu on passa. En una lliçó de teatre i vida musical que deixa empremta, Chéreau explora la psicologia dels personatges d'Elektra amb una mirada inquietant, pertorbadora en la seva capacitat d'humanitzar el mite i renovar la lectura de la genial òpera de Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal. I el Liceu va vibrar després de la memorable funció dirigida per Josep Pons, amb la demolidora Electra d'Evelyn Herlitzius al capdavant d'un gran repartiment.

Un escenari mínim, una il·luminació, un vestuari modern. Chéreau no necessita res més per ambientar una lectura d'un drama d'implacable tensió que, sota la seva sàvia mirada teatral, s'apropa a la sensibilitat de l'espectador d'avui; lluny dels estereotips, veiem en l'escenari persones de carn i ossos que viuen en un món real, sense coartades mitològiques.

La direcció d'actors –pura filigrana– aporta matisos nous. Chéreau aprofita la geometria de l'espai i el moviment dels personatges per fer gran teatre: veure les minyones escombrant abans que esclati la música en obrir-se una gran porta crea d'entrada una tensió que no decau en cap moment; els gestos mostren restes de llaços afectius entre Electra i la seva mare, que acaricia els seus cabells en una espurna de tendresa. I el final és colpidor: després d'una dansa primitiva, orgiàstica, Electra extenuada, buida ja en la seva ànsia de venjança, no cau morta, sinó que roman asseguda davant de la desesperació de Crisòtemis i el silenci distant d'Orestes.

Sense rebaixar la tensió dramàtica i la violència de la partitura, Pons fa un treball notabilíssim al capdavant de l'orquestra del Liceu, evita excessos, cuida l'equilibri amb les veus i perfila colors refinats en una partitura de sorprenent mestratge orquestral. Els músics es van entregar a fons i van recollir merescudament aplaudiments ensordidors.

Veure Evelyn Herlitzius ficar-se en la pell d'Electra és una experiència operística que no s'oblida. La identificació amb el personatge és tan profunda que deixa hipnotitzat l'espectador amb una dedicació intensa com a cantant i actriu. Amb una veu d'ampli volum, amb fissures en els atacs a certes notes, però d'una força demolidora en la dicció, els gestos i la dansa, perquè en aquesta partitura –i Pons els subratlla al fossat amb plaer– batega l'esperit decadent del vals vienès com a motor d'idees musicals.

L'angoixada i temorosa Clitemnestra que Waltraud Meier recrea lluny dels excessos histriònics és tan apassionant com la intensa, ben calibrada i emocionant Crisòtemis d'Adrianne Pieczonka. Magnífic l'Orestes d'Alan Held i correcte l'Egist de Thomas Randle, en un repartiment cohesionat amb comprimaris de luxe, amb Renate Behle com a celadora, Roberta Alexander com a cinquena minyona i Franz Mazura, que amb 92 anys dóna vida al preceptor d'Orestes. A l'experimentat repartiment, gairebé el mateix que va estrenar el muntatge, s'hi suma amb encert Mariano Viñuales com a vell servent.

Gran nit d'òpera, en tots els aspectes, inclosa la presència a la llotja d'autoritats de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en la seva primera funció d'estrena al coliseu líric de la Rambla, tot un gest que evidencia cert desglaç en la relació del consistori amb el Liceu. Colau ha pogut comprovar in situ la passió que, quan està ben feta, desperta l'òpera; cobren especial valor les mostres d'entusiasme davant del rendiment de l'orquestra i la direcció del seu titular: com més bona sigui l'orquestra, més bo serà el teatre, i elevar el seu nivell de qualitat exigeix el màxim suport institucional.