Solidaritat central

El sociòleg Vicent Flor acaba de publicar un llibre molt interessant, Societat anònima, sobre els valencians, els diners i la política. Com es poden imaginar, parla de la corrupció del PP local, però no solament ni en primer lloc, perquè hi ha problemes més estructurals, i tant o més greus que aquest. El llibre està escrit abans de la pèrdua del poder autonòmic del PP, però la situació que retrata no ha canviat gaire, en especial pel que fa a les relacions econòmiques entre l’autonomia i el govern central, i tot el que diu sobre aquesta qüestió continua sent vàlid.

El llibre dedica un llarg capítol a demostrar, amb dades a la mà, per activa i per passiva, que el tractament fiscal que rep el País Valencià fa dècades que és extraordinàriament injust, i l’autor sosté que aquesta injustícia és en bona part responsable dels creixents problemes econòmics i socials dels valencians (és a dir, que són problemes en part provocats per la forma en què l’Estat ens administra). Sobre l’espoli fiscal que pateix Catalunya (i les illes Balears), se n’ha parlat molt. Se n’ha parlat tant, de fet, que hi ha qui ha acusat de victimistes els qui en parlen. Però que es parle d’un fenomen no vol dir que no existesca. Ara bé, el cas del País Valencià és particularment flagrant, és molt il·lustratiu i, d’altra banda, és ben poc conegut, perquè la retòrica triomfalista dels mateixos governants valencians —que n’eren víctimes— ha fet tots els possibles per ocultar-lo. El fet és el següent: des dels anys noranta del segle XX, el nivell de renda per càpita al País Valencià és sensiblement inferior a la mitjana estatal (un 12%, poca broma), mentre que suporta una pressió fiscal superior a la mitjana i rep una despesa pública total per habitat inferior a la mitjana (15%).

En unes altres paraules, el del País Valencià és un cas singular (no únic, perquè, en molt menor escala, a Múrcia també li passa) d’una comunitat pobra i estancada que, en compte de rebre ajuda, ha de finançar solidàriament comunitats que són més riques que ella. I no és una manera gaire demagògica de dir-ho, perquè en efecte hi ha comunitats autònomes amb PIB superior a la mitjana que tenen superàvit fiscal, com Aragó i La Rioja.

La solidaritat, tal com l’entén l’Estat central, és una cosa ben estranya. La conclusió de Vicent Flor és que “l’assignació de recursos no segueix cap patró racional”, sinó que castiga o premia territoris en funció d’uns altres criteris, de la mateixa manera que no atén els interessos dels administrats, sinó els d’una certa idea prèvia, radial, de país (per exemple, la inversió en dos AVE de Madrid a València i de Madrid a Alacant, quan la connexió entre les dues principals ciutats valencianes encara ha de fer un gran revolt per Almansa, per no parlar del fre sistemàtic a l’eix mediterrani). Quan s’acusa els catalans d’insolidaris perquè volen pal·liar el seu espoli, aquests haurien de començar a pensar què pot voler dir aquest terme, solidaritat, en boca dels qui obliguen els més pobres a pagar les despeses dels qui són més rics que ells “pel bé comú”. Els arcans de l’Estat són misteriosos.