Patti Smith al Cabanyal

Acabo de descobrir Patti Smith com a escriptora, no la poeta de les seves cançons, sinó la narradora. Un dia va arribar a la meva bústia la versió francesa del seu últim llibre, que m’enviava l’amic i escriptor Jordi Bonells, M Train, i ara se n’edita l’espanyola (Lumen, traducció d’Aurora Echevarría). M’he llegit les dues. Sabia que la Patti havia escrit la seva vida jove en arribar a Nova York i la seva trobada fonamental amb el fotògraf Mappelthorpe, quan eren gairebé uns nens, que així va titular aquelles memòries, sense el gairebé: érem uns nens. Aquí relata el seu present, el seu temps de dona de setanta anys que veu com tantes coses desapareixen, com ara aquell bar, de nom ‘Ino, on comença el llibre, on cada matí va a escriure a la seva llibreta i a prendre pa negre amb oli d’oliva i molt de cafè. També parla de tant del que roman, com el Cabanyal, a València.

No és una anècdota sense més ni més, el Cabanyal. Ben poc ho és en aquest relat que no fa recompte de la feina (així es refereix a les seves actuacions, conferències i recitals) sinó de com els somnis sobreviuen i ens desperten. Patti Smith arriba a la capital valenciana en un viatge privat, fugint de les seqüeles del vendaval Sandy a la seva terra, que s’ho ha endut gairebé tot en una platja on tot just s’acabava de comprar un bungalou desnonat. Que estava resistint: “Però la meva casa petita, construïda cent anys enrere, menyspreada pels corredors de finques, condemnada pels inspectors i rebutjada per l’asseguradora, havia aguantat dempeus fins al final. Encara que amb danys severs, el meu Álamo havia sobreviscut la seva primera gran tempesta del segle XXI”. A l’autobús que la porta a València la posen al cas del Cabanyal, alguns dels passatgers van a protestar pels seus carrers per salvar-lo de la demolició.

Se suma a la manifestació. “Velles cases de rajoles de colors, barraques de pescadors i bungalous com el meu. Estructures fràgils que mai no podran ser reemplaçades, només plorades. Com papallones que un dia desapareixen i prou. M’hi vaig unir i vaig sentir la seva ira orgullosa barrejada amb cert grau d’impotència”. S’adona que tampoc ella sap ben bé què serà de casa seva, el seu Álamo trigaria molt a ser habitable. “Tot és present en aquesta escapada, mirar enrere és físicament impossible”. A la pensió, no pot dormir. Alguna cosa l’esperona, però, a sacsejar-se la prostració, “desperta’t i crida […] Vaig embolicar el coixí amb una pancarta que proclamava ‘Salvem el Cabanyal’, em vaig arraulir i em vaig refugiar en el meu interior, buscant un consol que podia ser meu només de demanar-lo”.

La mort de l’alcaldessa valenciana que va posar a la picota el Cabanyal m’ha portat a la memòria la germinal aparició del barri a les pàgines de M Train, un tren que recorre i explora geografies, ètiques i estètiques del record. Els seus valors literaris radiquen en una certa moral de l’ús de la paraula que li dóna qualitat visionària. Que passa pel moviment, actitud hereva dels beat que sobreviu i s’actualitza en tants artistes nord-americans de la música popular. Així arriba a València. Fa divuit anys que els veïns del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França breguen per salvar casa seva. El 23 de novembre va causar impacte al barri. La política que va voler destruir les seves llars i els seus carrers moria, i ells recordaven que “moltes persones han mort amb el dolor de no saber si casa seua i, per tant, la seua memòria, perdurarien en el temps o serien destruïts”. Rita Barberá in memoriam.

Aquests gairebé vint anys de pugna, s’acabaran aviat? Semblava que s’havia fet un primer pas. El 16 de novembre es van trobar les tres institucions implicades: l’Ajuntament, la delegació del Govern central i la Generalitat. La plataforma que reuneix els veïns resistents es congratulava aquell dia de la formació d’una comissió –tècnica, transversal (aquesta paraula recurrent) i oberta a totes les associacions i veïns del barri–, que ha d’abordar de manera permanent i coordinada els diversos aspectes d’aquests carrers “en matèria de seguretat i en l’aspecte social”. Deu dies després, però, la plataforma posava en circulació un altre comunicat: “Continua el vandalisme i els intents d’establir narco-sales al Cabanyal, que produeixen beneficis a les persones que les administren”, malgrat la tal comissió que ho ha d’evitar, tot això. Just aquell dia la ciutat de València donava per acabat el duel institucional per Rita Barberá.

Sobreviurà de debò el Cabanyal?