Clivelles a la pell de l’elefant

En els molts anys que fa que està exposat a les càmeres, no havia vist mai la cara de Mariano Rajoy tan adolorida com dimecres passat en ser interrogat sobre la mort de Rita Barberá. Per una vegada vaig veure clivelles a la pell de l'elefant. No entraré en especulacions sobre l'estat d'ànim del president: cada persona és propietària dels seus sentiments. Sí que és rellevant, però, l'actitud del PP amb aquesta defunció, les paraules que els seus dirigents han anat deixant anar en l'escena mediàtica. En un primer pla, l'intent de capitalitzar políticament la mort de Rita Barberá, tractant d'imputar-la als seus adversaris i a part dels mitjans de comunicació. En segon pla, el murmuri de retrets interns, exercici en què, com gairebé sempre, José María Aznar és l'únic que s'ha pronunciat sense embuts: “Ha mort havent estat exclosa del partit a què va dedicar la seva vida. I lamento que hagi mort abans de veure arxivada la causa oberta contra ella i, amb això, restablert el bon nom que per a mi sempre va tenir”.

Aquesta estratègia del PP de polititzar l'esdeveniment i intentar recuperar a qui fa pocs mesos va defenestrar, només pot girar-se-li en contra. Si és veritat, com diu Jesús Posada, “que ha sofert una cacera completament injustificada”, si les acusacions contra ella han estat tan injustes, com argumenta el ministre de Justícia, Rafael Catalá, o si ha estat una dona tan honesta, com afirma Dolores de Cospedal, només hi ha una pregunta per fer: Per què Rajoy i la direcció del PP la van forçar a deixar la militància i la van expulsar del grup parlamentari, si sabien que estaven cometent una greu injustícia? I només hi pot haver dues respostes: o eren conscients de les responsabilitats de l'exalcaldessa que ara neguen, o van sacrificar Rita Barberá, encara que pensessin que no s’ho mereixia, per donar una satisfacció a Ciutadans i no espatllar la investidura de Rajoy. Cap de les dues respostes aporta grandesa al primer partit de la dreta. Ni al seu líder, que acumula una llarga trajectòria sacrificant amics i gent propera per salvar-se ell. Això és la política, diuen alguns, convençuts que la virtut està en el cinisme.

Les reaccions del PP a la mort de Barberá ofereixen un cas d'estudi sobre la relació entre ètica i política. La política és poder, es diu, i no es pot interpretar des de la lògica de la moral. Oblidant que si la moral –la necessitat de posar-nos límits– existeix és precisament perquè les relacions humanes, totes, són, en diferents nivells, relacions de poder i hem de protegir-nos dels abusos. Per sustentar la incompatibilitat entre política i moral, s’acostuma a fer referència a la distinció weberiana entre ètica de la convicció i ètica de la responsabilitat, cosa que s'interpreta com que les creences i les posicions personals han de posar-se al servei dels interessos generals, que és un eufemisme per evitar dir al servei de la lògica del poder. I la lògica del poder es regeix per un principi: conquistar-lo i conservar-lo. Els límits només són acceptables si poden contribuir a aquest objectiu. S'oblida així fàcilment que en la distinció de Weber tant la convicció com la responsabilitat van acompanyades de la paraula ètica. És a dir, d'un horitzó en què la idea de bé no està exclosa. I així, el cas Barberá n’és un exemple canònic. Se la va forçar a deixar el partit i se la va excloure del grup parlamentari per salvar la imatge del PP i no entorpir la investidura de Rajoy. I ara se sobreactua a favor de la que ells mateixos van condemnar, amb el mateix objectiu –salvar el PP i acusar els altres–. Tot pel poder, aquest és el primer principi de la moral política.

Si, com es diu, la mort de Barberá ha produït en Rajoy una ensorrada moral, adquireix sentit la frase que s'atribueix a la germana de l'exalcaldessa: “Quin bon dia per deixar la política”. Aquesta invitació a reparar una presumpta injustícia amb un sacrifici lliure i generós que ennobliria el seu protagonista, és summament ingènua perquè la política sempre dóna raons superiors per no deixar-la. La voluntat de poder es vesteix com a interès suprem de la pàtria: Espanya em necessita. I és imbatible.