Independentistes i comuns homenatgen les víctimes del franquisme a la Model

El silenci que sembla cobrir la Model s'ha retirat aquest diumenge, 20-N, per donar pas a l'eco de la història. El silenci que envaeix la presó amb més història de Barcelona se sent per la seva densitat, per les torres de vigilància buides i per la seva decadència. Al seu perímetre, diumenge a la tarda només sorgia vida del bar cubà La Giraldilla, al lateral del carrer Provença, d'on sortien els crits d'un grup que cantava la ranxera El Rey. Després van seguir les notes de piano de Carles Santos i els discursos de les autoritats convocades per Òmnium Cultural per retre homenatge a les víctimes del franquisme.

Dirigents independentistes i dels comuns s'han congregat sota el lema d'Òmnium “Lluites compartides”. Acompanyats per coneguts combatents del franquisme, la comitiva encapçalada per la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i pels consellers de la Generalitat Raül Romeva i Carles Mundó, es va reunir a l'auditori i es va fotografiar al conegut panòptic de la presó –el centre on convergeixen totes les entrades al laberint del Minotaure. El recorregut per la presó va tenir alguna cosa de visita museística. Els convidats només van poder intuir el tràfec dels interns –encara hi ha 900 reclusos– per la fusta i els tancats repintats de tant fer-se servir, o pels cartell i els mosaics penjats a les parets. Entre les presses que imposaven els funcionaris de presons només em vaig poder fixar en un collage que celebrava el Dia de la Diversitat del 1996, amb un Frankenstein donant la mà a una nena –tots dos han perdut part dels seus colors originals– o una antiga advertència que indica que drogues i esport són incompatibles.

Mundó, el conseller de Justícia, ha dit que la Model té 114 anys i que és hora de tancar-la. August Gil Matalama, avui pensador proper a la CUP, va ser advocat de presos polítics, estudiants i sindicalistes, però va recordar que la seva primera vegada a la Model va ser el 1946, quan era un nen d'11 anys, per visitar el seu pare, el maqui Augusto Gil. L'advocada Magda Oranich va mostrar un parell de casquets de les bales amb les quals van executar el 1975 el militant d'ETA Txiki.

Mundó va assegurar que “cada dia tenim mostres que el franquisme no ha mort del tot”. “El franquisme reviu de forma constant, impunement, de manera quotidiana”, va afegir Romeva. Davant l'habitual demonització d'Espanya per part del processisme, Colau va voler ser el contrapunt a favor d'establir lligams “amb els altres pobles de l'Estat que també lluiten contra la impunitat dels crims del franquisme”. Forcadell va concloure els parlaments afirmant que “el poble català és un poble pacífic, que no busca venjança però que exigeix justícia”. És probable que molts catalans siguin pacífics, però també n'hi ha de violents, o vegetarians, que odien l'esport o que xalen escoltant el saxo de Kenny G; fins i tot n'hi va haver que van ser franquistes. Compten aquests al “poble” de Forcadell?