El dret a la ciutat

L’esdevingut a Reus és una mostra més de la gangrena que afligeix moltes ciutats. Seguim llepant-nos les ferides del que va ser la gran bombolla immobiliària i la construcció d’infraestructures que avui contemplem en molts casos com a exemple de l’inútil i grandiloqüent. I mentrestant, la degradació de les condicions de subsistència de sectors importants de la població va agreujant-se. Aquest no és un pecat local. Seguim veient imatges i rebent notícies de grans operacions immobiliàries i de la construcció d’edificis futuristes fora de tota escala i sentit comú en llocs com el golf Pèrsic i simultàniament veiem com la urbanització creixent de la població a tot el món va gairebé sempre acompanyada de greus problemes de subsistència, mobilitat i contaminació.

En aquest context, la presència de David Harvey a Barcelona aquests dies ens permet revisitar el concepte ja antic de dret a la ciutat, que va acabar esmentant-se de biaix en la Declaració Final d’Habitat III a Quito. A finals dels seixanta, Henri Lefebvre va usar el terme per denunciar l’erosió del projecte col·lectiu que una ciutat representa quan es van reduint les possibilitats de desenvolupar una vida digna. Avui, reneix amb força aquesta expressió, en conflicte directe amb els grans fons d’inversió, les seves inversions immobiliàries i la despreocupació amb la qual tracten els efectes col·laterals que això genera.

L’anàlisi de Harvey coincideix amb el de Saskia Sassen. Hi ha grans quantitats de diners al món que troben dificultats per aconseguir mantenir taxes d’interès positives i sous milionaris dels gestors d’aquests fons. No hi ha interès en allò que es produeix, sinó en les rendibilitats generades. I una de les àrees més rendibles avui dia és el mercat immobiliari. Per diverses raons. D’una banda constitueix un dipòsit de riquesa i benestar futur. Per una altra, permet rendibilitzar la inversió si s’aconsegueixen nivells adequats en els preus de lloguer o venda. I com afirmava Harvey, si a això li afegeixes turisme, l’operació es converteix en molt més atractiva, en situar l’èmfasi en un objecte de consum que va més enllà de les necessitats bàsiques, que és constantment renovable i que genera rendibilitats altes en tot l’entorn que envolta l’experiència turística.

En aquest escenari, Trump, per als fons d’inversió globals, és més una esperança que un perill. Al marge de les fanfarroneries preocupants i amenaces de la campanya, des del punt de vista econòmic el que promet és gastar diners públics en operacions de regeneració d’infraestructures i en grans operacions immobiliàries, endeutant l’Estat i generant llocs de treball i creixement econòmic. Seguint el deixant de la Xina que va combatre la desocupació generada per la crisi del 2007 i del 2008 amb la construcció de ciutats enormes, encara avui buides, i amb un augment gegantí de la xarxa de carreteres i línies d’alta velocitat. Però, com va passar allà, els efectes en la població nord-americana i en el context global poden ser temibles, tant per la degradació ambiental com pels desplaçaments i expulsions que això generarà.

No és cap bogeria relacionar el cas de la dona morta a Reus amb la presidència de Trump. Hi ha una revolució urbana en marxa que construeix ciutat des de la perspectiva inversora i les exigències de la rendibilitat, barrejant cada vegada més indústria de la construcció, grans companyies de serveis, corporacions tecnològiques, institucions financeres i fons d’inversió. En operacions i iniciatives publicoprivades, que en molts casos drenen i extreuen beneficis per als inversors privats, deixant els riscos i les seqüeles negatives en mans públiques.

Reivindicar avui el dret a la ciutat té a veure amb això. Amb la capacitat de generar un moviment democratitzador de base que lluiti per ciutats habitables, per ciutats pensades per a les necessitats de la gent, des d’experiències comunitàries de protagonisme cívic i amb distribució més justa de costos i beneficis. Que permeti avançar a poder assegurar condicions dignes de vida per a qualsevol resident a la ciutat, en temes clau com són els serveis bàsics, l’habitatge, l’energia, l’aigua, el sanejament, el transport. Reconstruir relacions, sostenir solidaritats, enfortir la identitat local i el sentit de projecte col·lectiu. La ciutat en la qual vivim marca el que som i el que podem ser.