El meravellós desembarc de Brunet

Com que creia que la salut de la cultura va lligada a la vitalitat del catalanisme, Manuel Brunet insistia en una paradoxa ara familiar: si amb la dictadura de Primo de Rivera el llibre català té un apogeu, després entra en una fase retreta. Sagarra digué que amb les llibertats restablertes, la compra de llibres en català havia baixat “d’una manera esglaiadora”. Segons Brunet, part del problema era la desorientació dels lectors davant un excés de títols publicats, i tot sovint “dolents”. I ara, a la fi, algú parla de Brunet. Manuel Brunet, de Francesc Moreno, és una biografia equànime, documentada i àgil. Potser algú decideixi escriure un assaig sobre la història del periodisme catòlic a Catalunya, per molt que la desmemòria sembli deliberada. Francesc Moreno retrata Brunet amb matisos justos, i amb el paisatge d’època que massa sovint intervé en el marge de maniobra de les individualitats.

Amb El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, Brunet pretén una delícia postnoucentista, enfrontada a l’humor xaró, un llibre de gent i coses que passen. Després va publicar llibres d’articles com Cada dia és festa i deixà inacabada una vida de Jesucrist, finalment publicada per l’editorial Destino. Però, sobretot, és l’analista polític, el comentarista de política internacional, capaç de virulència i d’originalitat argumental. Havia passat per una etapa radical. És el primer director de Mirador i, després, com qui arriba al periodisme adult, passa a ser una de les grans firmes de La Veu de Catalunya, perquè hi pot defensar les posicions catòliques. Sagarra el veu convertit “en un rampellut Jeremies de l’anarco-conservadorisme catòlico-pessimista”. Brunet ja no confia en la Segona República. Catalanista integral, considera que un partit catalanista que entengui el sistema polític espanyol ha d’actuar a Madrid.

Defensava la llibertat d’ensenyament, de la competència, de l’oferta i la demanda d’idees, i del dret a triar. I a partir dels fets d’octubre de 1934 —nit negra, diu— veu probable una guerra civil i critica l’apologia de l’oasi català: “Perquè ni Catalunya és un oasi, ni els esquerrans tenen dret a deixar entendre que més enllà d’aquest oasi no es pot viure”. Tot i que, com tants intel·lectuals i polítics europeus dels anys trenta, sent una atracció passatgera per Mussolini, fins a l’assassinat de Matteotti, i entén que els totalitarismes intenten suplantar la religió. Després de la Guerra Civil ve la Segona Guerra Mundial. Brunet la comenta des de Destino. Antinazis com Brunet i Pla han d’escriure fent equilibris per mor de la censura. Segons Francesc Moreno, Brunet va ser un vencedor vençut, considerat sospitós per la nova autoritat. L’adaptació al nou règim era impossible. Veu necessària la conciliació: “I qui serà el príncep de la pau, l’àngel del bon consell?”.