La veritat i el periodisme

El triomf de Donald Trump pot considerar-se un fracàs del periodisme. Els mitjans no han sabut o no han pogut fer front a l’allau de notícies falses, moltes vegades instades pel mateix equip de Trump, que han inundat la xarxa i dominat la “conversa” pública durant la campanya electoral. Aquesta evidència, amargament ressaltada divendres en el VI Congrés de Periodistes de Catalunya pel nord-americà Dan Guillmor –bloguer, escriptor i un dels impulsors de l’anomenat periodisme ciutadà– ens situa davant un escenari nou de conseqüències inquietants.

Alguns analistes han definit aquest escenari com el de la “postveritat”, en el qual el que importa en el discurs públic no és la fidelitat als fets o a les dades, sinó oferir una versió versemblant –per descomptat interessada– encara que no s’ajusti a la realitat. Aquest escenari dóna lloc a una barreja embullada de tergiversacions i falsedats que s’obren camí amb facilitat enmig d’un gran soroll mediàtic que no permet distingir la veritat de la mentida. Ja va passar en la campanya del Brexit i ara s’ha repetit en les eleccions presidencials nord-americanes, amb conseqüències devastadores en tots dos casos.

Trump ha sabut beneficiar-se, com va assenyalar Guillmor, de molts punts febles del periodisme. Però no només ha fet això. Ha aconseguit neutralitzar els intents de desemmascarar les seves falsedats atacant els mitjans i caracteritzant-los com a part de l’establishment que deia combatre. I ara, després de guanyar, continua la seva estratègia culpant-los de les protestes que la seva elecció està provocat en moltes ciutats. La qüestió, no obstant això, no és per què Trump menteix, sinó per què les seves mentides han arribat a calar i tanta gent l’ha cregut. La resposta és que Trump ha pogut neutralitzar els mitjans que el critiquen perquè ha sabut aprofitar-se d’una desconfiança prèvia àmpliament compartida. Molta gent veu els mitjans com a part de l’establishment i no els atorga credibilitat.

Una societat complexa com la nostra, necessita molt i molt bona informació per poder prendre decisions encertades. Una mala informació condueix a una democràcia de pitjor qualitat

A aquest descrèdit han contribuït els mateixos mitjans amb pràctiques professionals com el periodisme de trinxera –sigui política, ideològica o mediàtica–; la barreja d’informació i opinió; la tendència a difuminar la frontera entre periodisme i entreteniment o la subordinació a les estratègies de comunicació corporatives d’empreses o institucions. I també fa molt mal el periodisme de versions que, en interès d’una falsa neutralitat, es limita a exposar les diferents posicions d’un conflicte sense preocupar-se per buscar la veritat. Durant molt temps s’ha instal·lat en la cultura periodística la fal·làcia que la veritat no existeix, que hi ha tantes veritats com punts de vista i versions de la realitat. Però això no és cert. En periodisme existeix la veritat factual, la veritat dels fets i dades comprovables. I una societat complexa com la nostra, necessita molta i molt bona informació per poder prendre decisions encertades. Una mala informació condueix a una democràcia de pitjor qualitat.

Per això és tan important que en la nova versió del Codi Deontològic que s’ha presentat al Congrés figuri com a primer punt l’obligació de buscar la veritat. Per fi figura de forma explícita en la norma deontològica que han de seguir els periodistes catalans el “compromís amb la recerca de la veritat” i “l’obligació d’acostar-se a la realitat dels fets amb la màxima fidelitat possible”.

El problema dels codis d’autoregulació és que es compleixin. I fins ara, no es pot dir que hàgim estat exemplars. Ni tan sols som capaços de complir amb la vella norma de rectificar amb diligència quan ens equivoquem. Les perspectives no són bones. A les pràctiques que han minat la credibilitat del periodisme se sumen ara les conseqüències de la crisi econòmica i de model industrial que pateixen les empreses periodístiques. Com a conseqüència de la caiguda de vendes i ingressos per publicitat, la precarietat laboral s’està generalitzant i amb aquesta, la por entre els periodistes. Les redaccions s’han afeblit i l’atomització professional impedeix articular mecanismes de participació i defensa col·lectiva. Joves periodistes van advertir al congrés sobre les conseqüències que aquesta situació de precarietat pot tenir sobre la qualitat de la informació. Si els periodistes no som capaços d’autoregular-nos i garantir una informació de qualitat, rigorosa i fiable, el nostre prestigi seguirà caient i serem presa fàcil de campanyes com les de Trump. Aviat sorgiran propostes per regular-nos des del poder polític. I això ja sabem quin tipus de perill representa per a la llibertat d’expressió i el dret a la informació.