El relleu generacional marca la campanya al Rectorat de la UB

La Universitat de Barcelona (UB) va posar ahir en marxa la maquinària electoral per triar el nou rector de la institució. Amb la motxilla d’una crisi econòmica i unes retallades que han delmat la comunitat universitària, set catedràtics, tots homes de diferents disciplines, pugnaran pel rectorat de la universitat espanyola més ben posicionada en els rànquings internacionals. En l’arrencada d’uns comicis inèdits –mai abans s’havien presentat tants candidats–, els aspirants van coincidir ahir en la necessitat d’estabilitzar i rejovenir les plantilles, aconseguir més autonomia de gestió i millorar el finançament i les beques per facilitar la igualtat d’oportunitats.

La jubilació del fins ara rector, Dídac Ramírez, va obrir la veda per pugnar pel poder a la UB, una universitat que aglutina 60.000 alumnes. Sobre la taula, queden pendents diversos temes. Alguns són herència de Ramírez, com la controvertida reestructuració de la UB –es va passar de 18 facultats i una escola a 10 grans àrees i es va reduir al 50% el nombre de departaments–. Però també hi ha altres fronts oberts més globals, com la forta fiscalització de l’Administració, la pujada de taxes als estudiants o el finançament de la universitat –s’ha reduït fins a un 45% les transferències de la Generalitat a les universitats, segons l’Associació Catalana d’Universitats Públiques–.

Joan Guàrdia, catedràtic de metodologia del comportament, va defensar “un model propi de promoció” del personal per estabilitzar la plantilla. “La UB vol recuperar el control estratègic del capítol I dels pressupostos”, va apuntar. L’aspirant es va mostrar, a més, contrari a la pujada de taxes.

El catedràtic de dret processal, David Vallespín, va apostar per “dignificar” les plantilles i “revalorar” la docència i la investigació. Malgrat ser l’autor de la reforma de departaments de la UB, Vallespín va negar que representi un perfil continuista i va advocar per engegar “un relleu generacional”.

Rafael Franco, catedràtic de bioquímica, va defensar que “cap estudiant pot quedar fora” per falta de recursos i va plantejar la desaparició de l’IL3, la fundació privada de la UB que coordina la formació continuada.

Joan Elias, catedràtic de matemàtiques, va dir que “la UB no sap on va” i va lamentar la falta d’autonomia: “La UB està intervinguda de facto”. Elías va proposar “estabilitzar la borsa d’interins, rejovenir plantilles i tenir un preu comú per a màster i grau”.

El catedràtic de química orgànica, Màrius Rubiralta, ja va ser rector i secretari d’Estat d’universitats. L’aspirant va enaltir el model d’universitat pública i la defensa de l’equitat. Va prometre entrar a negociar amb la Generalitat el finançament de la UB.

Eduardo L. Mariño, catedràtic de farmàcia, va dir que no farà “apostes faraòniques” fins que no conegui els comptes de la UB.

Finalment, el catedràtic d’ètica, Norbert Bilbeny, va fer valer la universitat pública i va advertir que el seu govern “no pot ser de tipus empresarial”. Va apostar per millorar la presència internacional de la UB.