Les paraules signifiquen

No tenia per què passar, però ha passat. Tant parlar dels diacrítics, tanta manifestació per un sòl que estava de dol, i ara resulta que hi comença a haver objeccions de debò a l’ortografia, amb arguments prou sòlids que, a causa de la catarsi col·lectiva i de l’avançament de l’aprovació de les noves normes, no podran ser tinguts en compte. Ara comença a obrir-se un debat que era necessari fa un mes i mig.

La sospita, legítima, cau ara sobre l’ús del guionet en mots formats per prefixació, quan el prefix s’enganxa a un mot que encapçala un sintagma lexicalitzat (alt càrrec, número dos, primera dama). La norma vella feia enganxar el prefix (per exemple ex-) al primer dels dos mots, cosa que llegava extravagàncies com exalt càrrec o exprimera dama, una circumstància que els diaris ja evitaven amb el guionet. En aquest sentit, la nova norma serveix per clarificar l’escriptura a la vegada que recull usos prou estesos entre els agents lingüístics: ex-alt càrrec, ex-número dos.

La flamant ortografia, però, ha inclòs entre aquest tipus d’elements també sintagmes com director general, entenent que es tracta d’una sola peça, i aquí ja han començat a aparèixer els recels. Tal com ha assenyalat Albert Pla Nualart, la casuística, si estenem l’ús del guionet a aquests exemples, se’ns pot ben descontrolar, ja que res no sembla impedir que hàgim d’escriure subdirector però sub-director general. I això sense tenir en compte que, formalment, no hi ha diferències substancials entre director general i ministre de l’Interior (en tots dos casos, nom + complement del nom), de manera que, tal com fem ex-director general hauríem de fer ex-ministre de l’Interior. A més, un secretari general pot tenir un vice-secretari general, i per tant haurà d’anar separat —seguint la nova norma—, però un vicerector d’Estudiants haurà d’anar sempre junt, ja que es tracta d’un tipus de vicerector i en cap cas existeix la figura del rector d’Estudiants, que aquí justificaria la fórmula vice-rector. Malament si es demana a l’usuari de la llengua l’aplicació de criteris que s’escapin de la morfologia i l’obliguin a tenir un coneixement del món que no hem de suposar que té.

La culpa, evidentment, és de la sintaxi. La lingüística moderna, des de Noam Chomsky cap aquí (Chomsky no és només un intel·lectual nord-americà d’esquerres), ha carregat tot el pes de la descripció lingüística sobre el component sintàctic de la llengua, i així ha de ser. Però la necessitat d’emmotllar qualsevol mena de fenomen a una anàlisi sintàctica sovint relega la intuïció del parlant a un paper secundari, en buscar construir un paradigma que expliqui una casuística que d’entrada resulta variada. Un sintagma com cascos blaus hauria de dur el possible prefix separat del nom (pro-cascos blaus), però no totes les estructures equivalents (nom + adjectiu) tenen per què acomodar-se al mateix principi.

Aquí ens hauria de socórrer la semàntica, la gran menystinguda de la descripció lingüística. Com si els significats no formessin part de la llengua, sinó del món real —i per tant extralingüístic—, hem oblidat que les paraules han de voler dir alguna cosa, entenent per paraules les seqüències de lletres limitades per dos espais en blanc. El problema de la norma que aglutinava el prefix al primer mot d’un sintagma lexicalitzat no era que no tingués manera d’afectar tot aquest sintagma, sinó que generava paraules que no significaven res tot i estar ben formades: exalt, procascos, exprimera. En certa manera, que apareguin —com sense voler— aquestes pseudoparaules enmig d’un text és un indicador suficient per determinar si un sintagma està lexicalitzat o no, com no ho està director general, que generava un terme ben format i amb sentit com exdirector. No caldria, doncs, separar el prefix de qualsevol sintagma nominal, sinó només d’aquells que produeixin paraules que no signifiquen.

No podem anar retocant indefinidament el mateix fenomen ortogràfic, i que fer uns canvis per una banda ens obligui a fer un sargit per una altra. Cada vegada que provem de tapar-nos el nas amb el llençol, se’ns destapen els peus.