Els EUA escullen entre el ‘trumpisme’ i el continuisme de Clinton

Clinton, de 69 anys, i Trump, de 70, són baby-boomers, membres de la generació de l'explosió demogràfica de la postguerra. Els seus coetanis s'estan jubilant. Qui guanyi succeirà –cosa estranya en un món i un país que venera la joventut– algú més jove que ell. Tots dos són avis i s'identifiquen com a novaiorquesos. Però aquí s'acaben els punts en comú.

Poques vegades en les últimes dècades s'havien presentat dos candidats tan antagònics, amb un tarannà, una trajectòria i una visió tan diferents. Altres eleccions posaven en contrast ideologies, però ningú dubtava que, guanyés qui guanyés, el rumb de la primera potència mundial no patiria un canvi brusc. Hi havia un fil de continuïtat.

Más información

Clinton i Trump descarreguen l’artilleria final als Estats clau

Trump retalla les distàncies amb Clinton i posa els mercats en suspens

Això no passa avui. Trump és un magnat immobiliari i una estrella de la telerealitat que exhibeix, com a programa electoral, els seus presumptes èxits en els negocis i en la vida en general. En un any i mig ha destruït tots els precedents de la política nord-americana. Trencant límit rere límit de la decència pública o, com ell diu, allò políticament correcte, ha reescrit el manual de les campanyes presidencials. No s'havia vist mai que un candidat amenacés l'altre a enviar-lo a la presó, o milers de persones corejant consignes en un míting d'un candidat d'un gran partit contra una nació veïna, i soci lleial, com Mèxic. S'han sentit paraules gruixudes, aquests mesos, paraules que mai s'havien sentit en horari de màxima audiència. Encara que perdi, arribar a les portes de la Casa Blanca, després de derrotar en el procés de les primàries els líders més ben preparats i finançats del Partit Republicà, és un èxit. Amb Trump o sense, el trumpisme —la base de votants irats perquè se senten víctimes d'un sistema ordit en contra seva, les damnificades classes mitjanes blanques que un dia van ser demòcrates perquè aquest era el partit que defensava el little guy, l'home del carrer— probablement romandrà.

El missatge contra l'establishment —contra les elits polítiques, econòmiques i periodístiques— pot funcionar contra Clinton. Ex-primera dama, exsenadora, exsecretària d'Estat, Clinton és sinònim d'establishment. Representa una prolongació de la presidència de Barack Obama. Si els nord-americans voten pensant en l'alternativa entre la continuïtat o el canvi, el republicà té tots els números per guanyar. La seva victòria seria un cop de puny als nassos del sistema, la victòria d'un novell de la política contra tot i tots, des dels caps del seu propi partit a Wall Street fins a les cancelleries europees. Si l'alternativa no és entre la continuïtat i el canvi, sinó la continuïtat i el caos, llavors Trump ho té més complicat.

Trump ha promès expulsar milions d'immigrants indocumentats i obligar Mèxic a sufragar la construcció d'un mur a la frontera. Es declara admirador del president rus Vladímir Putin, i vol redefinir l'aliança dels EUA amb l'OTAN i els tractats de lliure comerç. Celebra l'ús de la tortura contra terroristes i reparteix insults contra les dones, els llatins, els musulmans i els excombatents. Amenaça a impugnar el resultat si perd. En essència, proposa una redefinició d'elements centrals del contracte social d'aquest país. Al davant té una progressista pragmàtica, una reformista que coneix millor que ningú les palanques del poder, una dona que desenvoluparia les polítiques d'Obama, des de la reforma sanitària a la regularització dels sensepapers. El problema és que, si guanya, els republicans del Congrés poden impedir que governi amb un bloqueig legislatiu permanent, com han intentat fer amb Obama.

Hi ha dues escoles a l'hora d'imaginar què passaria en cas d'una victòria de Trump. Alguns creuen que, per molt extremista que sigui Trump en campanya, el sistema de contrapoders funcionarà i limitarà la seva capacitat d'acció. L'altra possibilitat és que, amb la seva personalitat aclaparadora i impulsiva, condueixi els EUA cap a una deriva autoritària. Les eleccions decidiran si, després de tenir el primer president negre, els nord-americans posen a la Casa Blanca la primera dona, una política experimentada que té el suport de les classes amb més nivell d'estudis i amb les minories racials. O si trien algú que portarà un missatge identitari i populista a la sala de control del país més poderós i reordenarà el mapa geopolític global. El món conté la respiració.