“En totes les llengües tocar l’ortografia representa soroll”

A l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) hi ha moviment, però Vicent Pitarch (Vila-real, 1942) no sembla aclaparat pels darrers dies crítics. És el coordinador del grup de la Secció Filològica que s’ha ocupat dels canvis en l’ortografia.

Pregunta. Calia tocar l’ortografia?

Resposta. Era oportú, era una exigència dins de la redacció de la gramàtica. En la mesura que l’IEC s’adona que cal una gramàtica institucional, amb una versió del segle XXI, per coherència es fa una redacció nova de l’ortografia. Són uns retocs, no és una reforma, però sí un nou discurs per explicar l’ortografia en consonància amb el mateix discurs que té la gramàtica.

P. Entenc que no solament hi ha canvis en l’ortografia, sinó també en la manera d’explicar-la.

R. Hi ha un nou estil, un nou discurs. Hi ha una atenció més explicitada a la situació real del català, però es manté la mà de Fabra amb una fidelitat total, absoluta. La llengua té noves necessitats i l’ortografia apareix per intentar resoldre aquestes noves necessitats.

P. Pel que fa als diacrítics, quin és el criteri, com s’arriba a la llista definitiva?

R. La llista de les Normes, a banda que hi havia incoherències, et clava a una situació d’una complexitat incontrolable, i quan ens plantegem els tema dels diacrítics, partim que és una situació asistemàtica. La primera proposta de la comissió va ser eliminar tots els diacrítics, però no va reeixir, i no passa res: continua havent-hi gent que diu que els hauríem d’haver tret tots. Segona proposta: eliminar tots els mots d’ús baixíssim. Després vam començar a treure’n molts, amb una exploració considerable, fins al punt que vam arribar a trobar-nos amb només sis mots. Però al grup mateix ja no hi havia homogeneïtat, i quan això passa al ple de la Filològica és quan s’arriba als 15. Amb quins criteris? Primer, que fossin mots que difícilment, en situacions molt forçades, poguessin coincidir en un mateix context...

P. És a dir, de la mateixa categoria gramatical...

R. Efectivament, i després per freqüència d’usos. Per exemple, el cas de dona dóna: en tots els repertoris lexicogràfics, el cas de dona dóna només apareixia en dos contextos en tota la història del segle XX. S’ha de posar el diacrític allà on hi hagi moltes opcions de poder-se confondre. Cap criteri et servirà del tot, tret que sigui un criteri dràstic: fora tots; aleshores sí, això és totalment racional i irrefutable.

P. Tenint en compte la reacció popular, l’IEC se sent desautoritzat?

R. Som conscients que qualsevol retoc o reforma ortogràfica, fins on ens arriben els coneixements, en totes les llengües de cultura conegudes, sempre representen tot un soroll mediàtic increïble.

P. Entrem llavors en una certa normalitat?

R. Absolutament. Això representa una cosa molt normal. Quan presentem la gramàtica ens adonem que no mereix cap atenció, ha quedat absolutament tapada pel soroll de l’ortografia. És molt còmode agafar l’ortografia, tries un fragment, un mot, perquè en definitiva això de l’ortografia toca molt la sensibilitat personal, tot i ser una cosa simbòlica, convencional; mentre que la gramàtica, per opinar, te l’has de llegir, has d’entrar-hi. Al darrere de l’ortografia hi ha quatre anys de treball en equip, verificant, documentant-nos tant com hem pogut.

P. Amb una reforma així, pot ser que estiguem facilitant les coses i abaixant l’exigència sobre l’ortografia? Si la gent fa faltes, doncs fem-ho més fàcil...

R. Els canvis volen fer reflexionar sobre la llengua, i que la llengua és viva. Això vol dir que es mou, i des del punt de vista de la pedagogia lingüística això és important. Hi ha gent que s’hi oposa senzillament per no tocar-ho.

P. Per exemple, la gent, pel mòbil o en correus, ja no escriu la ela geminada. Pot passar que, posem d’aquí 50 anys, ens la plategem?

R. I ara també ens l’hem plantejat, ara i fa molts anys. Però això no ens ha d’espantar. Si hi ha més descurança en l’escriptura no serà perquè de tant en tant apareguin textos que facin repensar la llengua o ser més crítics. Cada cop més la gent escriu sense accents, això es detecta a secundària, també en castellà i altres llengües, en treballs i exàmens. Això no ho ha provocat cap reforma ni ningú, és el reflex d’una altra sensibilitat cultural.

P. Vull dir que la reforma no legitimi la indolència, per dir-ho així...

R. Una nova redacció d’un tractat com és una ortografia mai no legitimarà que es rebaixi l’atenció a l’hora d’escriure. No ho legitima ni ho justifica. Són processos paral·lels que no tenen res a veure. Si la llengua evoluciona, també ha d’evolucionar la manera com s’escriu.

P. Sembla que la nova gramàtica és una obra important...

R. La gramàtica trenca molts esquemes dins la tradició, i és la primera gramàtica de la història de l’IEC, que va fer seva la gramàtica de Fabra, que era d’autor. L’ortografia no és tan rupturista respecte de l’anterior com sí que ho és la gramàtica. La nova gramàtica és un tractat bàsicament descriptiu, estàvem acostumats a la gramàtica que ens deia “això és correcte, això és incorrecte”, i ja no va per aquí. L’ortografia no és tan renovadora pel que respecta al contingut normatiu, de cap de les maneres, és molt més tradicional. És moderna, però no pas reformista, sinó actualitzada.

P. S’ha treballat conjuntament amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)? Podem comptar que l’ortografia abastarà tot el domini lingüístic?

R. Que l’abastarà és evident. L’IEC treballa conscient que és l’acadèmia de tots els Països Catalans, i és així. Que al si d’aquest territori hi ha l’AVL també és una realitat. Que ells, al sud de la Sénia, són l’autoritat reconeguda políticament també és una realitat, però no hem treballat conjuntament [DE L'AVL].

P. S’hauria de fer?

R. Seria convenient. A nivell privat seria important, seria oportú. Si ells en faran cas, de l’ortografia? Ells intenten introduir elements, cosa que no vol dir que siguin secessionistes. L’AVL com a tal no ho és, però hi ha un cert confusionisme.

P. És un risc que una part de domini lingüístic funcioni amb altres normes?

R. Això és una jugada política, tot i que ara alguns diuen que potser el risc de secessionisme està hivernat. Pel que respecta als membres de l’AVL, per fortuna les darreres incorporacions avalen la línia inversa a la de la ruptura. La renovació que acaben de fer ens fa pensar en una situació optimista. En qualsevol cas, és una situació que l’IEC veu com anòmala —supose que ells també— i que fóra convenient resoldre d’alguna manera, amistosament.