Rudolf Ortega: “La defensa de la llengua, d’una manera o altra, seguirà”

L'escriptor Quim Monzó, en el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt del 2007, va dibuixar un aspecte recurrent en la història de la llengua catalana: "Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort". El llibre En defensa de la llengua (Angle Editorial), de Rudolf Ortega, filòleg i assessor lingüístic d'aquest diari, recull aquest i 35 discursos i manifestos més a favor del català, escrits des del segle XVIII. En la presentació aquest dilluns de la compilació, la primera que es fa d'aquests textos, l'autor ha explicat que aquest recull "l'haurien de tenir tots els estudiants de filologia, perquè inclou els punts clau de la història de la llengua". 

El llibre comença amb les Instruccions per a l'ensenyança de minyons, de Baldiri Rexach, escrit el 1749 i, tot mostrant els punts més alts i més baixos de la salut de la llengua catalana al llarg dels últims segles, acaba amb el discurs del filòleg Joan Solà al Parlament el 2009. La voluntat que hi ha darrere de tots els textos és sempre la mateixa, resumida per l'autor: "Que cap llengua hagi de veure's subordinada en cap àmbit". Tot i això, les estratègies per aconseguir-ho són diferents a cada moment: "Primer, intentar que el català serveixi com a mínim per a la poesia, després, que sigui llengua oficial i llavors, que estigui ben codificada", enumerava l'autor. 

Ortega explica que el recull inclou exemples de les primeres dificultats que van voler vèncer els parlants del català al segle XVIII, "quan es va començar a notar la diglòssia i els efectes del Decret de Nova Planta en la llengua". Una de les primeres dificultats és la que apareix en el primer Memorial de Greuges, del 1760, on es demanen bisbes i capellans catalans a les parròquies de Catalunya perquè la gent s'havia de confessar mitjançant un intèrpret, ja que molts sacerdots de l'època no parlaven català. 

Més endavant, la necessitat de codificar la llengua per dignificar-la va concentrar la majoria dels esforços a principis del segle XX: el punt àlgid va arribar amb el discurs que va fer Pompeu Fabra com a president dels Jocs Florals del 1934 a Barcelona. "El que venia a dir és que el que s'havia aconseguit era la pera: la codificació i l'oficialitat de la llengua", diu Ortega. 14 anys, una Guerra Civil i una postguerra després, l'escenari era completament diferent, i queda definit per les paraules de Josep Carner en un altre discurs als Jocs, però aquesta vegada a París i a l'exili: "Voldria que guardéssiu l'aspiració vigilant, mai del tot satisfeta, cap a l'excel·lència", es va limitar a demanar el poeta.

Els anys del franquisme, de la transició i de la normalització lingüística també estan representats en aquest recull. El filòleg i periodista Magí Camps, que conduïa la presentació del volum, ha volgut definir-lo com "un llibre que dóna per investigar encara més enllà: és un llibre de consulta, de biblioteca", en referència a tots els discursos descartats, que no han entrat en el llibre però que també són importants, i que l'autor referencia per si el lector té ganes de seguir investigant.

Sobre la presentació planava l'ombra de l'últim, i molt encès, debat ortogràfic: el de la desaparició d'alguns accents diacrítics. "Ara mateix hi ha la Secció Filològica reunida per veure si ratifiquen el canvi normatiu", deia Ortega, que creu que el debat lingüístic a Catalunya, que fa tres segles que existeix, encara és molt present.